La necessitat que no es pugui construir el que queda de sòl rústic
No és fàcil per al ciutadà entendre els detalls de l’entramat urbanístic i territorial de les Balears. És una teranyina de normes impossible d’assimilar, on fins i tot els professionals queden atrapats. Però si hi ha una cosa molt bona d’entendre és que unes 30.000 cases i un miler de naus i edificacions on es du a terme activitat econòmica s’han aixecat incomplint aquestes normatives. Per tant, com a societat ens hauríem de demanar no només si és decent o no que el PP legalitzi tot el que es va construir de manera il·legal, sinó com hem arribat fins aquí.
Els partits polítics ara a l’oposició, l’esquerra que conformen especialment PSIB i MÉS per Mallorca i que han governat als consells insulars, a ajuntaments i han dirigit durant 16 anys el govern autonòmic, són els partits que ara s’escandalitzen perquè els populars donen un premi absolutament immerescut als infractors, que aconsegueixen el mateix que qui va complir amb la llei. En els municipis on han governat tant l’esquerra com la dreta hi ha similars il·legalitats.
Ni la brillant tasca en els darrers anys de l’Agència de Protecció del Territori de Mallorca, impulsada per l’esquerra, ni alguns municipis exemplars que són molt pocs, ni l’extraordinari exemple de Menorca que des del seu pla territorial de l’any 2013 ha protegit tot el sòl rústic, permeten salvar cap formació política de la crítica sobre l’urbanisme illenc. Un veritable fracàs col·lectiu, del qual tampoc no només es pot responsabilitzar les formacions polítiques. Associacions professionals, entitats, col·legis com el d’arquitectes, en el millor dels casos, han fet una crítica tan moderada i amb la boca tan petita que no ha servit pràcticament de res. El sòl rústic illenc, un actiu paisatgístic de primer ordre, el rebost i la connexió amb la tradició rural, ha esdevingut un lloc per fer-hi restaurants, concerts, activitats d’oci, i, sobretot, xalets de luxe que es venen i lloguen amb la corresponsabilitat o la complicitat de part important dels illencs.
Per aquest motiu, per haver-hi una xarxa de beneficiaris i interessos, els partits han estat incapaços en l’àmbit municipal d’aturar allò que entitats com el GOB o Terraferida han denunciat durant anys o dècades. I és que el batle que atura i toma una il·legalitat sap que acabarà a l’oposició. Aquesta és la realitat d’una societat que ha vist en la venda i lloguer i la bauxa al camp un benefici ràpid, per molt que capoli la terra que tots deim estimar i venerar.
Però tot no està perdut. I aquest ha de ser ara mateix el repte. Avui la disciplina urbanística funciona més i millor, perquè molts ajuntaments ja l’han cedida a l’Agència. Ara cal també decretar amb urgència la inedificabilitat del que queda de sòl rústic. I el PP, ara que ja ha conreat vots amb els il·legals, hauria de plantejar-s’ho seriosament.