Necroeconomia

«Ser veritablement radical
és fer l'esperança possible,
no pas la desesperació convincent» 
Raymond Williams

L’Església, més aviat reconvertida en pasoliniana parròquia de barri, era plena a vessar. Un divendres de tardor, a ranvespre i a tocar del centre de Barcelona, on els aparadors de la vanitat s’omplen de tot per oferir no-res. I no, no s’oficiava –o sí, ves a saber– i no hi havia llums de Nadal encara. Va ser divendres passat. Al carrer Casp, al Sagrat Cor de Jesús. Síntesi del diàleg, xerrada i trobada amb el sociòleg basc Imanol Zubero: el capitalisme no només mata quan no funciona, mata sobretot i de forma regular quan rutlla a tot drap. D’això es parlava: d’on som –diagnòstic– i com carai sortir-ne –camins i alternatives–. Panoràmica general, el darrer llibre de la Nancy Fraser es titula, tal vegada de forma redundant, Capitalisme caníbal. Un adjectiu que se suma a la llarga llista d’epítets amb què molt distintes veus d’ideologies ben diferents l’han qualificat des de la crisi financera del 2008. Zombi per Antón Costas, suïcida per Miquel Puig, canalla per César Rendueles, senil per Miren Etxezarreta, del desastre per Naomi Klein. 

A l’escalf d’aquell Fratelli tutti del papa Francesc, centenars de persones ens aplegàvem a la conferència inaugural de les jornades ‘Una economia que mata’ organitzades per Cristianisme i Justícia, on també presentaven l’anuari Groc esperança. I per allà planaven l’Arcadi –Oliveras–, en Jaume –Botey– i en Pere –Casaldàliga–. I molts i moltes més, esclar. I sobretot la claredat, sense estirabots ni condescendència, del que s’hi deia. Zubero, en una homilia per a creients i ateus, va anar de cap al cor de la bèstia, que segurament nia en cadascun de nosaltres i que ens sotmet a una doble contradicció. D’una banda, la rotonda infinita que pretén confrontar inútilment –l’ou o la gallina– l’acció quotidiana del compromís personal amb l’imprescindible canvi estructural. Sense l'un no hi ha l’altre. Però l’Imanol va anar encara més enllà –o més aquí– distingint sobre el paper les opcions ètiques últimes –aquelles que ens determinen, modulen i identifiquen moralment– d’altres eleccions restringides quotidianes on aparentment només cal escollir al grat de cadascú. Només sobre el paper, perquè va sostenir lúcidament que, sota l’actual capitalisme accelerat, la distinció s’ha esfumat i ja converteix cada decisió en una opció última on ens l’acabem jugant. Quin cafè prenc per esmorzar? Com em moc? Com escalfo la llar? Com em relaciono amb els altres? Al capdavall, ras i curt i ves per on, la via més eficaç perquè Amazon desaparegui, i deixi d’esmicolar el petit comerç, és que ningú hi recorri. 

Apunts al natural d’una pastoral que ressonava des del presbiteri; comportar-se èticament vol dir pensar activament; saber desconnectar del pilot automàtic amb què ens han programat –cosa que no és fàcil–; desempallegar-se de la inèrcia estructural –el río que nos lleva, va reblar citant Sanpedro–; escapolir-nos de la captura de la vida quotidiana per part del mercat; i desobeir la guerra mercantil per segrestar la nostra atenció. Per on començar? En primera instància, per no col·laborar. Zubero va fer un afegit com una hòstia –o com un llamp a la neurona o un cop de puny a l’estómac: en una visió hiperrealista de nosaltres mateixos va demanar-nos, com a mínim i sobretot, no col·laborar tant–. I el tant ho deia tot. Des de la nostra zona de confort del món i els privilegis que acumulem, allà on encara es confon valor i preu, ens deia que el que és antropològicament històric no és avui la salvatgeria cruel i carronyaire del capitalisme sinó la nostra històrica passivitat i indiferència, que retroalimenta una impotència induïda. 

Des de la més estricta i rabiüda realitat, el bo de l’Imanol va desbrossar també tot el que ens empassem cada dia, a partir d’alguns maldestres exemples publicitaris. "T’imagines un dia sense aeroport?", ens interpel·la, fa setmanes i en plena emergència climàtica, l’anunci barroer d’Aena. Resposta: es calcula que només entre un 2% i un 4% de la població mundial va volar internacionalment el 2018 i que només un 1% és responsable del 50% de les emissions de CO₂ derivades del transport aeri. És a dir, que a preguntes estúpides, respostes certes: la immensa majoria de la població no troba pas a faltar un aeroport en la seva vida diària: mai viatgen en avió i anem arran de terra. Més, amb un altre anunci nihilista, en aquest cas de la loteria estatal, que categoritza que no tenim somnis barats. Què més volem exactament? Els somnis cars –matisava Zubero– ja sabem com acaben –en malsons tràgics–. Per cloure va recordar un passatge, gens bíblic, del ministre Ábalos que explica per què els únics que se’n surten en matèria d’habitatge –el gran forat negre per on tantes coses ens roben avui– són els grans tenidors, els fons voltors i un capitalisme rendista que té moltes cares i massa barra. Que quan el mercat entra per la porta, els drets salten per la finestra. Es debatia aleshores la llei d’habitatge que mai no acaba d’arribar i el ministre socialista va despenjar-se dient que l’habitatge era alhora un dret social i un bé de mercat. I d’aquí plora la criatura. O una cosa o l'altra –perquè només podria esdevenir mercaderia, apuntava Zubero hipotèticament, quan com a dret universal ja ha estat protegit i cobert–. No és pas el cas. Els mercaders fa temps que han ocupat el temple.

I, malgrat tot, com deia la mare del ponent, en una família que regentava un forn de pa, "cal aixecar la persiana cada dia". De fet, això és el que fan milers –milions– de persones anònimes cada dia, aquelles que no avantposen interès i avantatge –doctrina neoliberal–, sinó que prioritzen necessitats i generositats. Són els que fan que el món rutlli, quasi miraculosament, aixoplugats sota la cultura de compartir el pa i els valors de la suficiència. "Per què en volem sempre més? On són els límits? Quina idea de futur tenim?" –les preguntes han quedat anotades a la llibreta de l’ateu que escriu–. "És temps de decréixer, descolonitzar, desmercantilitzar i despatriarcalitzar" –totes les misses fossin així i tots els sermons fossin això–. Com? Zubero va ser extraordinàriament sintètic en l’aterratge final: tots tenim un DNI i una targeta de crèdit –tots podem votar, tots consumim–, i va vindicar que, com més aviat millor, sortíssim de l’armari col·lectivament, més decidits, més conscients de tantes alternatives existents i més esperançats que mai –com a acte polític radical–. Guarir, cuidar i guardar la casa comuna, que diria Bergoglio. 

Mentrestant, som on som. Tots Sants. 2023. Tocaria rememorar els absents. Però em temo que toca plorar els que moriran; no els que ens han deixat abans d’hora, sinó els que ja surten a les previsions comptables necròfiles d’una economia criminal. Incloent-hi els morts per desesperació en les societats més avançades. Com els EUA, on les defuncions per suïcidis, sobredosis o l’alcoholisme no paren de créixer dramàticament. De la darrera setmana, però, entre tants horrors acumulats, em quedo amb un palestí assassinat per colons mentre recollia olives. Roque Dalton va escriure el 1932 des del Salvador: "Tots junts tenim més mort que ells, però tots junts tenim també més vida; la totpoderosa unió de les nostres mitges vides, de les mitges vides de tots els que vam néixer mig morts". Walter Benjamin ho pontificà fa molt en temps molt pitjors: “Ni els morts estaran segurs davant l'enemic si aquest venç –i és aquell enemic que no ha cessat de vèncer”.