Negar l’evidència

Quan has d’anar a una comissió d’investigació del Congrés a negar l’evidència, és a dir, que va existir l’Operació Catalunya i que ens surts retratada, sempre et queda fer-te l’ofesa amb formes de personatge de La Verbena de la Paloma i exhibir el domini de la tècnica dialèctica de la verborrea per K.O. que és l’especialitat d’Alícia Sánchez Camacho perquè sembli que les torna totes. Bé, n’hi ha una altra, d’especialitat, que és la del món al revés, i afirmar que l’única Operació Catalunya va ser el Procés. Hi ha precedents històrics: els tribunals de Franco van acusar de rebel·lió a tots aquells que es van mantenir fidels al govern de la República. Si ho volen més modern, Trump i els seus imitadors acusen els altres del que fan ells. En psicologia, d’això se’n diu projecció.

El dia que la fiscalia van presentar la querella contra el govern de la Generalitat per la consulta del 9-N del 2014, Sánchez Camacho va anar al matí a la tele i va donar la primícia de quins serien els termes de l’acusació. Va afinar bastant. Probablement, eren fiscals de confiança.

I aquest va ser el problema: incapaços de donar una resposta política a milions de persones manifestant-se i votant, i els governs de Rajoy van activar les clavegueres primer i els tribunals després, amb la qual cosa el problema que es plantejava des de Catalunya no només no desapareixia sinó que s’anava fent gran. Després, la turpitud ha quedat bastant repartida, però amb aquella incapacitat pel diàleg polític va començar tot. No sé si Sánchez Camacho és “molt més llesta del que sembla”, però sens dubte no pot autoqualificar-se de ciutadana de segona.