El negoci de la misèria social
Les promeses estan fetes per a no complir-les, i si es compleixen es transformen en altres realitats, ja que estan condicionades per clàusules escrites en lletra petita que ningú no es preocupa de llegir per fàstic o ceguesa ideològica. Els fruits de lluites col·lectives, collits des de fa dècades, s'han convertit en interessos d'un selecte grup que viu millor prometent el millor i prenent decisions que només ells entenen, però cal acatar-los per l'interès comú, que ja no és tan comú. La veritat és que totes les promeses són iguals de psicodèliques perquè la misèria social continua guanyant terreny. Mentrestant, arriba la cultura dels subsidis en comptes d'un treball digne, arriba la promesa dels 37,5 hores però no de salaris dignes i arriben les pujades salarials dels alts executius de la nova política deshumanitzada i deshumanitzadora, mentre persones i famílies que ni es coneixen han de continuar compartint pisos i deixant de comprar necessitats bàsiques perquè el salari ja no pot fer front a les pujades dels preus.
No entenc de colors ideològics, però sí que intento entendre les persones; les seves aspiracions; somnis, si en tinguessin; projectes de vida; desitjos de pares i mares que aspiren a donar-ho tots fins a l'última gota de la seva salut per a mantenir la seva família. Intento entendre, sense culpar ni actuar des de la pena, la situació de persones que només existeixen a les agendes per a recollir vots i després de les festes i el colofó dels resultats han de recollir els trossos de les promeses trencades i, malgrat tot, continuen tenint fe en la pastanaga psicodèlica que es dibuixa, de manera intermitent, en l'horitzó de les seves vides cada època electoral.
La mateixa història es repeteix després de totes les eleccions: es procedeix a una pujada salarial dels polítics, que s'ometia en els programes electorals; d'aquesta manera, primer s'assegura el benestar econòmic de la classe dirigent encara que els seus sous estan per sobre de la mitjana alta. A més, cal no oblidar que algunes persones afiliades a determinats grups polítics manquen de formació específica de les àrees que els tocarà dirigir, mentre que els simples mortals han de passar per una infinitat de filtres per accedir a un treball amb un salari que no dona ni per a acabar el mes. A més, enganyats pel concepte de contracte indefinit que es ven en les entrevistes com si es tractés d'un contracte per a la vida eterna, el que queda clar és que indefinida és la precarietat i els mals salaris de persones ben preparades subjectes a acomiadaments per causes objectives que cada contractant fabrica segons la seva necessitat. Feta la llei, feta la trampa. Alguns d'aquests contractes indefinits sotmeten les persones contractades a períodes de prova de 12 mesos i un llarg etcètera de tot aquest desajustament social que és fam per a molts i benestar per a un grapat de privilegiats de la casta política.
Keep calm i estreny el cinturó!
