Una negociació a l’estil de Berlanga
Cada dia que passa des de les eleccions del 28 de maig, en el meu cap apareix un nom de manera recurrent: Luis García Berlanga. Les actuals circumstàncies a les Illes segur que li donarien material de sobra per rodar un parell de pel·lícules d’aquelles que ell feia, amb la ironia com a mètode de supervivència.
Quan els polítics acaben de guanyar les eleccions, llueixen com mai, sembla que arreglaran el món, que s’acabaran les preocupacions, que comença una nova era. Després, en funció del context, la brillantor es va apaivagant i deixa pas a una certa grisor, amb el posat de qui s’ha de concentrar a la feina. Les fotos, els somriures i les abraçades s’acaben. I la cosa és pitjor quan el poder s’ha de negociar amb un altre partit, perquè llavors comencen els secrets i les reunions clandestines, els missatges ambigus i els avisos codificats, normalment a través dels mitjans.
Així va ser la negociació del darrer Pacte. L’hermetisme va envoltar les trobades entre el PSIB, MÉSper Mallorca i Podem i els periodistes anàvem a la carrera de conselleria en conselleria quan algú ens avisava, sempre en secret, que s’havien de veure. Ara bé, els tres partits varen fer gala de la seva discreció i, fins a cert punt, varen ser lleials als companys. Com a molt, aconseguíem algun comentari per llegir entre línies, sempre sota la consigna d’un fet indubtable: la formació de Govern estava assegurada i cap entrebanc no seria gros a bastament per impedir-ho.
La situació és ben diferent ara, i té un punt exhibicionista que descol·loca. Tenim un partit, el PP, que s’esforça per demostrar el tarannà institucional, la responsabilitat de rescatar les Balears de les urpes de l’esquerra i encetar una etapa de prosperitat liberal i de baixada d’impostos. Però davant s’ha trobat amb Vox, que no hem d’oblidar que es tracta d’un partit d’extrema dreta que ha fet bandera de l’absència de complexos i d’anar contra el sistema. Així les coses, Vox està practicant una mena d’exhibicionisme negociador i fa pública gairebé cada passa que fa. D’aquesta manera, l’extrema dreta ha rebentat la idea que la discreció és necessària per negociar amb calma.
A més a més, els representants de Vox a les Balears també han deixat palesa la seva manca d’experiència a l’hora de gestionar un pacte. La queixa per l’absència de Marga Prohens a l’equip de treball del PP n’és bona prova. No està escrit, però és un lloc comú que les primeres espases dels partits esperen a un costat mentre els seus representants piquen pedra per trobar un punt d’acord. En canvi, Jorge Campos i Patricia de las Heras s’han fet omnipresents, sempre sota la vigilància dels enviats de Madrid per tutelar la negociació. I, lluny de mostrar una actitud coherent, l’extrema dreta ha fet tombs des de l’assumpció que amb vuit diputats no hi ha molt a exigir fins a advertir que girarà l’esquena al PP si no forma part del Govern. Si Berlanga ho veiés, es pegaria tocs pel cap.
