Els neguits del progrés
1. Novetats. L’edició genètica i la intel·ligència artificial són ara mateix les estrelles mediàtiques de la innovació científica. Les notícies es multipliquen i generen, a la vegada, admiració i inquietud. Els humans, desconfiats per naturalesa, veiem amb preocupació allò que ens depassa. Que els nostres gens (l’ADN que articula els cossos) puguin ser modificats espanta. En una tradició catòlica com la d’aquest país podria semblar que ens toquen l’ànima. I qui sap si és de l’ADN que l’ànima és metàfora.
L’aparició d’unes màquines capaces de desbordar-nos ja no només en el càlcul sinó també en la capacitat de crear textos, relats, discursos, articles... en resposta automàtica a una pregunta nostra, ens deixa perplexos. I per molt que sapiguem que tot plegat és fruit de la mà humana no deixa de plantejar dubtes, més o menys fundats, més o menys fantàstics, sobre els límits i les possibilitats del món que ve. Pot semblar contradictori que, en un moment de creixement accelerat de les nostres pròtesis tecnològiques, predomini en el món una visió tan distòpica del futur, que contrasta, per cert, amb les utopies amb promesa de redempció a través del progrés que saludaven l’arribada del segle XX (el qual, amb dues guerres mundials i quatre genocidis, no es pot dir que hi fes gaire honor).
La crisi ecològica que assenyala la degradació del planeta, en part per la mà humana, dibuixa un futur ple de dubtes; la guerra d’Ucraïna ha tornat a posar en escena l’amenaça atòmica; el pas del capitalisme industrial al digital fa trontollar certeses adquirides, i, per si no n’hi havia prou, la pandèmia ha donat arguments als més pessimistes.
2. Causes. Entre les moltes causes del recel davant els avenços científics, voldria assenyalar-ne tres: l’acceleració, la desconfiança en el poder i la pèrdua de la noció de límits. Els humans portem un llarg i lent camí sobre la Terra que sobtadament s’ha accelerat, de manera especial en els últims cinquanta anys, en què, de la mà de la ciència i la tecnologia, la transformació ha assolit uns ritmes que desborden la capacitat de fer-los nostres. Quan jo era petit les novetats venien de mica en mica i eren toves: les vacunes, després la màquina de rentar roba, més tard el Seat 600 o el Citroën 2 Cavalls, i la televisió, i així successivament, amb temps per assumir-les. Des de finals del segle passat les novetats són quotidianes, i simultàniament veiem que unes poques persones concentren poders econòmics de dimensió universal i canvis en l’equilibri entre les potències. Avui la Xina accelera més que ningú tant en edició genètica com en intel·ligència artificial. I tot plegat fa por.
Hi ha un guix que lliga la societat, en diem poder i es conjuga a tots els nivells. Sobre les diferències de potencial es construeixen les dominacions, les discriminacions i les institucions de tot tipus, públiques i privades. I el poder tendeix a la pèrdua de la noció de límits, a creure que tot és possible. Els drets humans com a marc referencial varen venir a definir el que és acceptable. Però tots sabem com se'ls maltracta en la pràctica. Una acceleració tecnològica desvetlla la por a convertir definitivament uns pocs poders en il·limitats, i que l’aparent neutralitat de les màquines s’apoderi dels nostres cossos en forma de ruptura entre els homes i els superhomes, com alguns ja van vaticinar al segle XIX.
3. Hegemonies. Els humans tenim una por natural al que és nou. Triguem a fer-ho nostre. Tanmateix, és indubtable que tecnologies com l’edició genètica i la intel·ligència artificial poden fer serveis extraordinaris. Cal trobar, per tant, les vies necessàries i eficients per discriminar el que es pot fer i el que no. I aquí és on patim una vegada més el fet de no estar constituïts com a humanitat amb regles compartides i acceptades per tots. I on la disputa per les hegemonies fa por. Aquesta setmana he tingut la sort de compartir aquestes inquietuds amb tres biòlegs del màxim nivell: Lluís Montoliu, Marc Güell i Tomás Marquès. Hauria de ser possible un diàleg universal que afavorís els avenços i dificultés els excessos, els impulsos nihilistes. ¿És possible aconseguir-ho enmig de les lluites per l'hegemonia universal?
