Quan fas primer de #PabloNeruda, un dels poemes que aprens de bell antuvi és aquell de “me gusta cuando callas porque estás como ausente”. Uns versos que sojornaven a totes les carpetes dels antics alumnes de BUP amb ínfules de rapsode, emperò que fa uns anys tenen mala fama per mor de la crítica feminista i perquè allò que denotaven, més enllà del romanticisme inicial, és que l’ésser estimat ens agradava perquè no tenia dret a opinar o que, si ho feia, els desitjos d’aquest/a hipotètic/a amant no serien presos en consideració perquè allò que ens empiotxava d’ell, a més dels seus glutis de marbre, era que ens deixàs fer la nostra. I no sé per què –bé, sí que ho sé–, aquests versos em vengueren tot d’una al cap quan vaig llegir que el govern de Mariano Rajoy no faria cas de la recomanació del Consell d’Estat –que ell mateix va demanar– de no interferir al Parlament català i, cametes ajudau-me, ja ha enviat a dir al Tribunal Constitucional que impugni la investidura de Carles Puigdemont per evitar “danys irreparables” i “impedir que es consumin actes contraris a la Constitució i a l’estat de dret”.
Els catalans no votaren bé. I això se’ls ha de fer saber. Tengueren l’opció de posar fi al 155 i s’entretzenaren de votar independentista. En quin cap hi cap? Si et donen l’oportunitat de fer les coses correctament, no tornis a ensopegar amb la mateixa pedra. El que em desquadra de tot això, aimats lectors, és com pot ser que el MH Carles pugui ser diputat ras emperò no pugui ser president. Deu ser un dels misteris d’aquesta nova política d’escenaris “inèdits”.
D’altra banda, i només per plantejar el dubte, m’agradaria saber què ens costa, així per sobre, aquest Consell d’Estat que no feim comptes escoltar si no ens dóna la raó. Ho dic perquè amb la guardiola de les pensions sota mínims –i ja em perdonareu la vena demagoga, però també som persona–, tot euro que hom pugui estalviar bo és. Com diu sempre ma mare: “La cera s’ha d’aplegar quan cau”. I entre rescats a la banca, desplegaments per tenir controlada la situació a Catalunya, Gürtels, ERO i altres herbes, l’espelma del país anomenat Espanya és a punt de fer fallida i ningú vol ser el primer a donar la veu d’alarma.
L’altre tema de la setmana havia de ser, d’entrada, una notícia neutra. Però quan els tords volen baixos, “debades filaves”. Aquests dies tocava triar el representant espanyol al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg i tot apuntava que, dels tres candidats, el més ben posicionat àdhuc més ben promocionat pel govern era Francisco Pérez de los Cobos, expresident del TC, el mateix tribunal que ha d’impugnar la investidura de Puigdemont. Però, com diu la saviesa popular, “uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer” i Pérez de los Cobos va treure un zero per motius diversos i finalment la designada ha estat María Elósegui, una catedràtica de Filosofia del Dret el #Background de la qual ningú s’havia molestat a contrastar fins al seu nomenament, i “aquí és on començarem a pagar”, com deia la gran Debbie Allen als crèdits de #Fame.
Gràcies a la inoperància d’alguns, a Europa, tendrem “defensant” els drets humans una dona que ha escrit perles com que “l’intent de presentar una parella homosexual com a equivalent d’un matrimoni feliç és senzillament impossible”. La mateixa jutgessa que critica l’ús del preservatiu com a mètode contraceptiu i que a l’hora de parlar del col·lectiu transsexual ho fa en termes de “patologia, patiment i tragèdia”. De veritat en tot Espanya no hi havia ningú millor? Aquells que la proposaren no tengueren en compte que María Elósegui i respecte als drets de tots els humans en una mateixa frase era un oxímoron? Escrigué Woody Allen que quan escoltava Wagner durant més de mitja hora li entraven ganes d’envair Polònia. Jo, en llegir la literatura vomitiva i plena de fel de la jutgessa dels drets d’alguns humans durant més de mitja hora, m’entren ganes, ja no d’envair cap país, sinó d’emigrar de continent. Però no patiu. Elósegui ja s’ha manifestat i ha dit que la seva ideologia no la influirà a l’hora de prendre decisions. Això deien al TC a l’hora de decidir sobre Catalunya i ja sabem com ha anat la cosa. Que Déu ens agafi confessats...