1. El gir. Hi ha una imatge que aquests dies em ve al cap de manera recurrent: el rictus de Netanyahu (maldat sardònica en podríem dir) a les Nacions Unides. La por al conflicte fa que sempre ens instal·lem –sovint contra tota evidència– en la idea que ningú gosarà anar més enllà de certs límits. Netanyahu va deixar clar, sense ensenyar les cartes del tot, que a ell no l’aturarien. La majoria dels reunits no tenien notícia que el primer ministre d’Israel acabava de donar l’ordre d’atacar Beirut a la caça de Hassan Nasrallah, líder màxim de Hezbollah, i seguien fent propostes de treves i negociacions que a Netanyahu li entraven per una orella i li sortien per l’altra.
Poc després esclatava la notícia que ha capgirat l’escenari. O, més ben dit, que ha deixat en ridícul les especulacions dels que parlaven de negociació i de pau. S’havia imposat un relat massa elemental: Netanyahu se sentia amenaçat, temia que si perdia el poder no només acabava la seva carrera política sinó que podia anar a la presó, i no es faria enrere fàcilment. Però ningú imaginava que arribés tan lluny. La massacre de Gaza, amb els milers de víctimes civils causades, era vista gairebé com una finalitat. I no es pensava més enllà d’aquest crim i d’algunes petites incursions frontereres. Però la voluntat de poder de Netanyahu no té límits. I de cop, quan alguns ja creien que el desgast acabaria rebaixant la tensió, va fer el salt i ja sense aturador: bombes sobre Beirut –amb el trofeu més preuat del líder de Hezbollah– que deixaven descol·locats els seus adversaris. I atacs en cadena al Líban, al Iemen i on faci falta. Exhibint una potència militar fora de l’abast dels seus adversaris, que no deixa de comprometre els qui la subministren.
2. El deliri. El líder amenaçant, que tants veien afeblit, contra tots. Netanyahu prem l’accelerador: els seus adversaris queden en fora de joc i ell no s’aturarà. D’un segrest criminal de ciutadans jueus per part de Hamàs hem passat a la insolència imperial de qui, després de matar desenes de milers de persones, no ha aconseguit recuperar els ostatges –que era la coartada pel desplegament de la violència– però sí donar relleu a la imatge d’impotència dels seus adversaris. I ara què? L’abisme entre els pocs coets de Hamàs que van arribar a Israel per ser neutralitzats i la tempesta bèl·lica és aclaparador. Netanyahu ha posat el món àrab a la defensiva i no para. Sempre hi ha un límit: qui sap si aquesta falta de contenció pot acabar sent la seva tomba. De moment, ha deixat Occident –i la comunitat internacional en general– en evidència.
L’espectacle havia estat tan desolador que ja ni tan sols es parlava del risc d’un conflicte bèl·lic regional. Fins i tot ja hi havia qui en feia lectures maquiavèl·liques: a l'Iran, l'Iraq, el Líban i el Iemen ja els anava bé que Netanyahu hagués desarborat els grups radicals que amb les seves provocacions resultaven incòmodes per a governs que han recorregut a l’antisemitisme com a factor de cohesió ideològic, però que saben que tenen les de perdre en una confrontació bèl·lica.
3. El desenllaç: Cisjordània. Malgrat l'atac sobre Israel de les últimes hores, és raonable dubtar que l'Iran vagi gaire més lluny. I en qualsevol cas, gràcies a la deixadesa d’Occident, incapaç de fer-lo aturar a temps, Netanyahu apareix manifestament reforçat i qui sap si disposat a desplaçar la repressió cap a la dissidència jueva, que va fracassar en l’intent de fer-lo caure abans de tot plegat. Netanyahu se sent més fort que mai. No és fàcil que faci un pas enrere. Cisjordània podria ser el trofeu que donés satisfacció al seu ego i arguments per plegar (tot deixant en ridícul als Estats Units i Europa). Occident ha de llegir bé aquesta història. I saber que hi ha moments que s’ha de posar límits als aliats. No oblidem que, un any després, la majoria de segrestats per Hamàs han mort o segueixen detinguts, i en aquest temps l’exèrcit israelià ha matat més de quaranta mil civils.
