Netejar de plàstics el mar és més fàcil del que sembla

Per fi el món comença a prendre’s seriosament la contaminació causada pels plàstics.

La setmana que ve es reuniran a París delegats dels estats membres de l’ONU per debatre la configuració del que, com molts esperen, es convertirà en l’equivalent a l’Acord pel Clima de París, però aplicat a la contaminació per plàstics.

No tenim temps per perdre. El plàstic és ara una de les principals amenaces per als nostres mars, perquè causa uns danys incalculables als ecosistemes i uns enormes perjudicis econòmics a les poblacions costaneres, a més de representar una amenaça potencial per a la salut de més de tres mil milions de persones que viuen dels productes marins.

El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient ha presentat una proposta per mantenir en circulació els plàstics el màxim temps possible mitjançant la reutilització i el reciclatge. Alguns activistes i científics propugnen limitar-ne i reduir-ne la producció i el consum.

Comparteixo el desig d’un autèntic canvi a llarg termini i crec que s’han de tenir en compte totes les propostes. Però si volem aturar l’abocament de plàstics al mar en un futur pròxim, hem de centrar les nostres accions en els rius contaminants, que són sobretot els que els transporten fins a l’aigua.

El 2011, quan tenia 16 anys, vaig fer vacances a Grècia amb la meva família i vaig fer submarinisme; m’entusiasmava l’experiència de veure la bellesa eterna del nostre mar i la seva fauna. Però hi vaig veure més bosses de plàstic que no peixos. Va ser una decepció terrible. I em vaig preguntar: “No podem netejar tot això?”

Ingenu? Potser sí. Però vaig decidir intentar-ho. El 2013 ja havia fundat The Ocean Cleanup, una organització sense ànim de lucre finançada per donacions i uns quants mecenes, que té la missió de netejar de plàstics el mar.

Com és lògic, vam posar en el punt de mira el que potser és el símbol més flagrant del nostre problema: la gran illa de plàstics del Pacífic Nord, amb una extensió que supera el doble de la de Texas, on s’acumulen ampolles, boies i altres deixalles a causa dels corrents que hi convergeixen.

Treballar en les dures condicions d’alta mar és un repte i hem topat amb una pila de contratemps. El que ens ha fet tirar endavant, però, han sigut les escenes que les nostres tripulacions han presenciat al mar: peixos seccionats amb les entranyes plenes d’esmolats fragments de plàstic i tortugues marines enredades en xarxes de pesca abandonades.

El 2021 vam aconseguir que per fi el nostre sistema funcionés. Dues embarcacions arrosseguen per l’aigua, a baixa velocitat, una barrera en forma d'U –l'última versió fa gairebé un quilòmetre i mig de llarg– que canalitza el plàstic cap a una zona de recollida. En traiem els residus i els portem a la costa per reciclar-los. Anem amb molt de compte que les nostres activitats de neteja no facin malbé l’ecosistema marí. Les imatges de munts de plàstic extrets del mar han rebut acusacions –mai demostrades– de ser un muntatge. Però les tones de plàstic que recollim són absolutament reals.

Encara estem a la fase pilot, però, segons els nostres càlculs, hem tret fins ara més del 0,2% del plàstic de la gran illa i els nostres sistemes no fan sinó millorar. Tenim molt de camí per recórrer, però hem fet avenços.

És fonamental netejar les acumulacions d’escombraries que es formen al mar. Però si no impedim que hi vagin a parar més plàstics, no ens en sortirem mai del tot.

Des de la introducció del plàstic a la primera meitat del segle XX, la demanda ha crescut exponencialment. Els càlculs varien, però cada any se’n produeixen uns 400 milions de tones, una xifra que més o menys equival al pes de més de 1.000 edificis com l’Empire State. (Es creu que als ecosistemes aquàtics s’hi aboquen entre 9 i 14 milions de tones a l’any.)

Serà difícil aconseguir una reducció prou satisfactòria del consum de plàstic. L’ambientòleg Vaclav Smil ha definit aquest material com un dels quatre pilars de la civilització moderna. S’ha convertit en una necessitat de la vida actual, perquè la seva combinació única de lleugeresa, durada i baix cost té una utilitat innegable i comporta tants avantatges que n’hem esdevingut dependents.

A mesura que la població mundial vagi creixent i més gent surti de la pobresa i assumeixi uns estils de vida més basats en el consum, la demanda de productes envasats amb plàstic augmentarà per força. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics pronostica que, al ritme actual, el 2060 el consum de plàstic gairebé s’haurà triplicat, i la major part d’aquest creixement es produirà fora d’Europa i els Estats Units. Economist Impact i la iniciativa Back to Blue de la Nippon Foundation han presentat diferents escenaris polítics per reduir la producció de plàstic l’any 2050; cap d’ells dona com a resultat un índex de producció inferior al que veiem avui.

Llocs com el Canadà i la Unió Europea han prohibit els articles d’un sol ús, com els coberts de plàstic, els bastonets per remenar el cafè i els de netejar-se les orelles. Però, tot i ser unes mesures lloables, només redueixen el consum una mica, no prou per compensar el creixement que es preveu els pròxims anys.

Des d’un punt de vista realista, ens hem de preparar per a un futur en què la humanitat consumirà més plàstic, no menys.

Una de les solucions és millorar la gestió dels residus. Els habitants d’Europa, els Estats Units, el Japó i Corea del Sud figuren entre els principals usuaris de productes plàstics, dels quals consumeixen aproximadament un terç del total mundial, i tot i així aquests països són directament responsables només de l’1% del que s’aboca al mar, en part gràcies als seus sistemes de recollida i eliminació de residus, que funcionen relativament bé.

Però la gestió de residus està força més endarrerida en molts països de renda mitjana i baixa, i per això sobretot l’Àsia, l’Àfrica occidental i l’Amèrica Llatina són, segons les nostres conclusions, els principals focus de contaminació per plàstics del planeta.

L’objectiu final és un món en què totes les ciutats tinguin uns excel·lents sistemes de recollida i eliminació d’escombraries. Però la gestió dels residus és cara. Potser tardarem dècades a modernitzar els sistemes de tot el món per posar-los al nivell dels països rics. Mentrestant, cada dia continuaran entrant al mar milers de tones de plàstic, transportades fins allà gairebé sempre pels rius.

La nostra recerca ha analitzat més de 100.000 rius i rierols del món i ha descobert que gairebé el 80% de tot el plàstic que va a parar al mar prové de només 1.000 d’aquests rius, és a dir, l’1%. En certa manera, és una bona notícia perquè ens permet identificar les principals fonts de contaminació i interceptar-les. Si considerem que aquesta quantitat només representa una petita fracció de tot el plàstic que es produeix al món, tenim una oportunitat real per tancar de seguida l’aixeta i guanyar temps fins que millori la gestió dels residus a tot el planeta.

I ja hi estem treballant. The Ocean Cleanup està interceptant les deixalles de deu rius contaminants de països com Indonèsia, Malàisia, el Vietnam, la República Dominicana i els Estats Units. Hi ha altres organitzacions que fan una feina semblant.

L’últim lloc on hem treballat és el riu Motagua, a Guatemala, una font important de contaminació per plàstics. Vam començar la recollida a finals d’abril i durant les tres primeres setmanes en vam extreure 816 tones d’escombraries, entre les quals n’hi havia 272 de plàstic, aproximadament la mateixa quantitat de plàstics que França aboca al mar durant tot un any.

No cal dir que limitar el consum de plàstic seria beneficiós. Potser a molts també els agradaria exigir responsabilitats als productors d’aquests materials; hem d’animar aquesta indústria a finançar la mitigació de les seves conseqüències. Es podrien apujar els preus per augmentar la demanda de plàstics ja utilitzats i ajudar a pagar la recollida, la intercepció i altres iniciatives de neteja.

Però si volem uns mars sense plàstics, hem de començar centrant-nos en les zones on tenim més influència. Interceptar els rius és la manera més ràpida i rendible d’impedir que el plàstic arribi al mar i la més pragmàtica per abordar aquest problema amb la urgència que requereix.

Hi ha solucions eficaces, i els governs del món tenen l’obligació moral de potenciar-les perquè la humanitat pugui netejar per fi la brutícia que ella mateixa ha creat.

Copyright The New York Times