Els nets de n’Aina parlaran català?
Aina és una amiga meva. Ella és mare de dos fills petits que van a escola a Palma. Els dos nins són molt sociables i no han tingut problemes per fer amiguets. A l’escola, al parc o al club de natació, per exemple.
Aquí és on comencen els maldecaps d’ella. Perquè la meva amiga s’ha adonat que els seus fills ara parlen sempre en castellà. Jo li he dit que és normal. Al cap i a la fi, és la llengua vehicular de la canalla, de la tele, dels tiktokers … i els nins no han fet més que adaptar-se al seu entorn. Res estrany, no?
Però a n’Aina això no li va bé. Ella estima la seva llengua, i vol que els seus fills puguin parlar-la. Potser no sempre, potser no amb tothom, però sí en algun moment del dia més enllà del rebedor de casa. És per això que ha estat cercant activitats per als seus fills en català, i lamentablement, no les troba.
N’Aina no està boja. De fet, els motius per preocupar-se són molts. Almenys així ho indiquen els primers resultats de l’Enquesta a la Joventut, feta per l’IBJove a 3.000 persones d’entre 15 i 34 anys. Segons aquesta enquesta, el català és minoritari entre els joves. El parla un 16%. A més, només un 5% l’utilitza amb els amics i un 2,3%, quan parla amb desconeguts. Tot un drama.
Les causes d’aquesta situació són diverses, i per tots conegudes. Per un costat, la demografia és punyetera. La societat mallorquina –com la majoria de societats modernes– té pocs fills. En aquest context, la nostra població envelleix i l’economia acaba penjant d’un únic factor: els nouvinguts. N’arriben milers cada any per fer de cambrers, cuidadores geriàtriques i paletes de la construcció. 19.729 ànimes el 2023. I així cada any.
Però no només es pot explicar pels fluxos migratoris. Se’ns oblida el que és més important: l’hostilitat de l’Estat cap a la llengua pròpia: Segons la Plataforma per la Llengua, 58 normatives s’han aprovat aquest curs discriminant la nostra llengua. 58! Davant aquesta injustícia, els nostres governants no poden –i segurament no volen– legislar per capgirar la situació. Al cap i a la fi, Mallorca és Espanya, i parlar català a ca nostra és una opció, no una obligació. No ho oblidem.
Davant aquest panorama, a mi em sorgeix un neguit que vull compartir: I si estam davant les darreres generacions de catalanoparlants, almenys al carrer? M’explic. Les dades demostren que els espais monolingües, aquests únicament en la nostra llengua, van desapareixent a poc a poc. Així, el que abans era un club d’esplai o una escola on la majoria parlava de manera natural en català avui ja no existeix. És així. La conseqüència per als joves és claríssima: van perdent l’oportunitat de parlar en la nostra llengua en el seu dia a dia, especialment a zones costaneres, com Palma. Així, estam davant gent que només xerrarà en català a casa. Seran catalanoparlants, però ningú ho sabrà. De fet, estaran tan acostumats a parlar en la llengua de Cervantes, que no els pareixerà estrany, agressiu o discriminatori que el metge o el policia fatxenda de torn els digui “parla’m en espanyol!”. D’aquesta manera, el conflicte desapareix i la llengua mor.
En aquest sentit els lingüistes adverteixen que, atesa la desigualtat demogràfica i mediàtica del català respecte del castellà, el fet que els catalanoparlants abaixin la guàrdia en l’ús del seu idioma pot acabar resultant letal per a la llengua pròpia del país. És per això que cal tenir clar que hi ha zones de l’illa on el català ha desaparegut de l’espai públic. Cal entendre que en aquests llocs, els espais de socialització en la nostra llengua no sorgeixen espontàniament, i s’han de crear. Ep! No hem d’inventar res. La feina que fa Joves de Mallorca per la Llengua és un exemple a seguir i potenciar. És el que els bascos diuen arnasguneak. Espais on parlar sempre en català.
Potser seria bo que prenguéssim consciència que defensar l’escola en català o el requisit lingüístic per ocupar una plaça de funcionari públic és important. Però de res ens servirà si ningú parla el nostre idioma al carrer. Que en prenguin nota els líders de l’OCB, MÉS, El Pi i la resta d’organitzacions de l’àmbit.
Un darrer apunt
Ei, jo som optimista, no us equivoqueu! Segons la mateixa enquesta de joventut, malgrat que pocs parlen la nostra llengua, més d’un 36% dels al·lots se sent mallorquí, enfront del 23% que diu que és espanyol. Flipa! Això vol dir que hi ha noves mallorquinitats en construcció que encara no acabam d’entendre del tot. L’actor Antoni Gomila és preclar en aquest sentit. En una entrevista fa uns mesos afirmava: “Hi ha altres mallorquinitats, com la dels forasters o la dels magribins. Algun dia, els fills de magribins expressaran amb una manifestació artística el que és la seva realitat”.
En definitiva, qui sap com serà el futur. Jo crec que tot dependrà del rol que vulguin jugar els catalanoparlants. Si volem que els fills ensenyin la llengua de la terra als pares, els que estimam el país ens hem de perseverar en les nostres conviccions i convidar la resta d’illencs a fer un país per a tothom. Peti qui peti.