Els nets de la senyora Ludmila

En un reportatge sobre la guerra a Ucraïna, a l’ARA, ens expliquen que ja s’estan emportant al front els homes reservistes. Llegim les paraules d’una dona, la Ludmila, “destrossada per la possibilitat que el seu únic fill sigui allistat”. Diu això: "Si el maten s'acaba la descendència de la nostra família, voldria que tingués fills abans que l'enviïn al front”.

Ja entenc que és només l’opinió d’una dona, en circumstàncies adverses, i ja entenc que de vegades el dolor s’emmascara de molt diverses maneres. Però, tot i així, em deixa esterrecada. El desig que la descendència de la família no s’acabi, així com el de tenir nets, és molt comprensible. Però en circumstàncies normals. No diu que li trenca el cor la possibilitat no gens remota que el seu fill es mori (i que abans, mati). El que diu que li trenca el cor és que, com que probablement es morirà, no podrà perpetuar la família i donar-li nets. I, per tant, ella “voldria” que abans d’anar a la guerra procreés. Per si no torna.

T’imagines que això és el pitjor que et pot passar: que un fill teu pugui morir-se. T’imagines –parlo per mi, ara– fent el que sigui perquè cap dels homes que estimes hagi d’anar a la guerra, perquè tot i la tecnologia nuclear, ara ho hem vist, les guerres segueixen sent tètricament artesanals i els homes, com el fill de la senyora Ludmila, seran el que abans en deien “carn de canó” i ara en podem dir “carn de tanc”. Com en totes les guerres, Rússia (i Ucraïna) es quedarà sense homes. Hi haurà vídues i orfes i tota la resta de gent que no té un nom específic per designar que se li ha mort un ésser estimat. Com uns pares que perden un fill, que no hi ha paraula per designar-los. I potser val més així.