La neutralitat religiosa
Fa unes setmanes, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar una sentència en la qual es reconeixia el dret d’un ajuntament belga a prohibir que el seu personal dugués cap signe visible relatiu a les seves conviccions religioses o filosòfiques. La raó que sostenia l’ajuntament per justificar la seva decisió era la de mantenir l’estricta neutralitat de l’administració de cara al ciutadà, malgrat que en el cas concret el funcionari afectat treballava en un despatx no accessible al públic. El Tribunal no veia cap ombra de discriminació en la norma municipal sempre que s’apliqués a tothom en els mateixos termes, sense fer quarts i parts. El que no explica la sentència és per què algú pot considerar que l’ostentació visible d’un símbol religiós pot crear desconfiança amb relació a l'obligada neutralitat religiosa de l’administració.
Parl de neutralitat religiosa perquè, per molt que la sentència insisteix a parlar de conviccions religioses i filosòfiques, dubt molt que cap funcionari europeu sigui censurat per dur una samarreta amb l’efígie d’Immanuel Kant o manifestant l’admiració per Tomasso Campanella. Ja no en parlem si duu una polsera amb els colors de la bandera LGTBIQ+ o un pin amb el colom de la pau, encara que treballi al Ministeri de Defensa.
El que de veres s’amaga darrere aquestes decisions és una clara aversió cap a la religió que no té avui cap tipus de justificació i que és contrària al sentit de la decència democràtica. Creure en el Déu d’Abraham o que Elon Musk és l’encarnació de sant Miquel Arcàngel pot ser vist per molta gent com una actitud absurda, però cal recordar que ha estat l’esforç de moltes generacions per aprendre a conviure amb creences religioses diverses el principal ciment que ha consolidat la democràcia i l’Estat de Dret actuals.
Per descomptat que ningú posa en dubte que la neutralitat de l’administració s’ha d’estendre a la conducta dels seus treballadors i es lògic que no emprin el seu lloc de feina per afavorir els seus correligionaris ni per fer proselitisme, però això no ha de suposar en cap cas limitar el seu dret a les creences religioses. Perquè el que no entén el tribunal ni molta gent que defensa aquesta laïcitat radical és que la religió no és ni una filosofia ni una dieta per aprimar-se. És una manera de viure i, sobretot, de relacionar-se amb els altres i això forçosament s’ha de fer de forma visible i evident, sigui amb un vel al cap o amb una paraula amable.
Que la religió serveixi avui de boc expiatori per a una presumpta defensa de la neutralitat d’una burocràcia cada vegada més allunyada dels ciutadans i dels seus problemes, no deixa de ser un perillós exercici d’hipocresia. En els pocs indrets del nostre entorn on encara hi ha comunitats de creients que practiquen les seves conviccions religioses de forma sincera i profunda, sovint la convivència és molt més pacífica i solidària que a la resta. Tal vegada sigui això el que es fa insuportable per als laïcistes més radicals. En el meu cas, malgrat els seus intents d’arraconar-nos, també a ells els desig pau i alegria en aquests dies de festa en els quals els cristians recordam el naixement de Jesús.
