Next Tourism Generation

Aquests dies i d’ençà de la presència del nostre Govern a Fitur només es parla d’una cosa: l’anunciada, però encara fantasma, modificació de la Llei turística. Veim i feim valoracions, especulacions i prejudicis sobre un anunci que no és més que això, un anunci. Sembla, però, que només això –l’anunci– ja ha estat motiu de moltes negociacions amb 'el sector', tot i que fins i tot això, és a dir, qui és 'el sector', ens sembla impossible d’encertar a afinar del tot. No sabem qui sap i qui no sap, i no sabem què sap el que sap. Els hotelers segur que sí, però no tots. Alguns? Quins? Tampoc ho sabem. Sabem que n’Escarrer (Melià) estava content però na Maria Frontera (FEHM), no. Sabem que la consellera d’Agricultura i el conseller de Medi Ambient varen anar a donar suport a la presentació de la llei però que no l’han vista. Sabem que 'el titular' té el suport de les ministres Reyes Maroto i Yolanda Díaz, però a part dels canvis de llits i calderes i els QR per evitar paper, poca cosa més. Aplaudim tot allò que impliqui un compromís ferm per lluitar contra la precarietat i precarització de les condicions laborals dins 'el sector', i ja ens alegra veure les Kellys amb almenys una de les seves reivindicacions reconegudes. Per altra banda, diuen que servirà per obligar 'el sector' a complir la Llei de canvi climàtic i de residus. Una llei per obligar a complir una llei, vaja. Parlen de circularitat, sostenibilitat... Per aquí va el relat.

La realitat, però, del que intuïm és que es tracta d’una fórmula sofisticada d’allò que ara està tan de moda: la cooperació publicoprivada. És a dir, llegeixi’s bé, el Govern facilita el relat, el compliment o adaptació normativa, i la transferència dels fons públics europeus perquè l’empresa privada –la que pugui, és a dir, els grossos, perquè els fons europeus si una cosa no tenen integrada és la capil·laritat de les inversions per a la transformació real, sinó que el que els agrada són els projectes tractors de grans inversions i ràpids d'executar– executi inversions verdes, digitals i socials per tal de reposicionar 'el sector' en termes de marca, medalles d’exemplaritat, modernització i competitivitat. Així i com a primera conclusió, els fons públics serviran per pagar la transició verda i digital de les grans empreses privades turístiques. A falta de conèixer els detalls de com aquesta llei articularà aquesta transferència de fons, el que sabem és que els fons europeus Next Generation operen via convocatòries destinades a les institucions, per una banda, i d’altres destinades directament a l’empresa privada. Intuïm que aquesta llei regularà la trasferència dels primers, és a dir, dels fons de què disposarà el Govern per a la transformació del model, aquí en aquesta terra s’entén únicament com a transformació de model turístic (perquè el turisme és el TOT, diuen). Deixam així enrere la possibilitat que el canvi fos de model econòmic (que, ja que hi som, depenent del mateix conseller pareixeria fàcil i fins i tot evident) i que la transició no fos cap a la circularitat o greenwashing del 'sector' sinó per a la reconversió del model econòmic de les Illes. I això voldria dir que la mirada 'al sector' no es faria en termes de facilitar inversions per instal·lar renovables, posar QR i canviar calderes (necessari però no suficient), sinó per articular una arquitectura econòmica diferent en què la mirada cap al turisme tendís a la reconversió per decreixement, alhora que es reforçarien els plans i passarel·les d’ocupació i inversió estratègica en altres sectors econòmics que esdevindran essencials i haurien ja de considerar-se estratègics en els escenaris futurs.

Sembla que encara no ens hem adonat que l’objectiu no és la recuperació postpandèmica del 'sector' i l’economia turística a la realitat prepandèmica ara pintada de verd, sinó l’adaptació a un futur, ja molt present, de canvis que requereixen capgirar totalment de direcció i rumb. El turisme decreixerà per les evidències ja plausibles de l’exhauriment dels recursos energètics en un món que s’ha pontat sobre una hipermobilitat que cap altra font energètica pot mantenir als nivells actuals. Que, a més, ha generat desequilibris ecosistèmics que també condicionaran l’activitat econòmica turística tal com l’hem coneguda fins ara: canvi climàtic, pandèmies, episodis climàtics extrems, pujada del nivell de la mar, augment de temperatures, etc. Per tant, la sostenibilitat i la circularitat ja només són teories sobre paper. La realitat ja no les sosté i menys si pretenem continuar tenint en l’eix de la nostra economia un sector que, per definició metabòlica, no té res de circular (almenys fins que els turistes no es puguin reciclar). Parteix d’una lògica d’importar persones amb uns costos ambientals, econòmics i socials molt elevats, que consumeixen recursos que no tenim i que també hem d’importar, i se’n tornen deixant aquí els residus produïts. De circular no en té res, i de sostenible, als nivells de sobrepoblació que implica en temporada alta, tampoc. Per tant, des del punt de vista ambiental, o optam per reducció i transició cap a un altre model productiu que s’avanci a escenaris d’escassetat d’energia i matèries primeres i es prepari per a l’adaptació a les conseqüències dels desequilibris ja generats (social i ecològicament) o tot plegat no serà més que una quimera irrealitzable que ens pretén fer creure que ho solucionarem tot amb una Next Tourism Generation.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB