Ni un pas enrere
President del GOB MallorcaDe les coses que podem aprendre de la situació que vivim és que s’ha acabat la previsibilitat. I això és una experiència històrica: tot el que s’està esdevenint aquests dies és simplement inaudit i inesperat, i, per això mateix, és històric. I dramàtic.
A principi d’aquest segle ens varen explicar que la història s’havia acabat, que, liquidades l'URSS, la ideologia i la lluita de classes, deien, només quedaven l’economia i la gestió d’una realitat que se suposava perdurable. Les capes populars i mitjanes d’Occident ja no necessitaven lluitar i sortir al carrer per assolir la utopia. Gràcies al procés de globalització, per un mòdic preu de tot inclòs podien comprar una experiència utòpica però efímera a qualsevol racó del món, on passarien de servidors a servits, on podrien viure la sensació d’alliberament sense haver de fer allò tan cansat i costós de la revolució i les barricades.
Així, el turisme de masses ha estat un dels principals mecanismes de gestió de la realitat d’aquest segle, no importava a quin cost social o ecològic. És una indústria que ni crea ni construeix res de concret, sinó que és purament especulativa: especula amb la previsibilitat. Colonitza i expropia realitats socials vives i complexes –i per tant, imprevisibles, potencialment conflictives–, i les gentrifica, folkloritza o domestica per vendre-les com a moments únics, utòpics o irreals, però tanmateix previsibles, constants i segurs. Ven i compra experiències en cadena a l’estil fordista, com ho fa amb els cotxes: una repetició en sèrie de la mateixa vivència.
Ara sembla com si el final de la història hagués arribat precisament al seu final. La transformació forçada del clima propicia l’aparició de nous escenaris fins ara desconeguts, com l’aparició de noves epidèmies. Però no deixa de ser paradoxal que en la cúspide de l’era antropocènica, un agent submicroscòpic hagi posat en qüestió tot el sistema capitalista, la seva gestió de la realitat, el seu extractivisme ecològic i la seva violència deslocalitzada, i com per culpa d’això aquesta realitat ens ha esclatat a la cara, mostrant-nos les costures i els límits del sistema en què vivíem.
A casa nostra, la situació és fins i tot una mica més dramàtica. Fa anys que els estaments econòmics i polítics que governen les nostres illes –que no són necessàriament tots els que hi ha al Parlament– varen decidir convertir-nos en una colònia turística, la principal del sud d’Europa, amb autonomia o sense. Vivíem i malvivíem de la previsabilitat i l’auge constant i teòric de l’economia, amb un cost social i ecològic altíssim.
Hem pogut veure fins a quin punt tot això ens ha fet dependents. Ara no tenim suficiència energètica, ni alimentària, ni econòmica, ni política per afrontar un escenari de turbulències futures; no podem, per exemple, decidir sobre l’aeroport –un aeroport enfocat a les necessitats del turisme, no dels mallorquins–, ni tan sols tancar-lo per aturar la propagació de la pandèmia!
Les turbulències podran ser econòmiques, però també polítiques i socials, climàtiques com la borrasca Glòria o pandèmiques com aquesta, o totes juntes: el cas és no ho sabem. Però sabem, o hauríem de començar a assumir, que hem arribat al final del final de la història. I en aquest moment de trànsit o canvi d’era, hauria de ser un acte de responsabilitat, i fins i tot una obligació, plantejar models alternatius seriosos que ens facin, com a societat, més resilients als escenaris possibles. En canvi, no té sentit pensar que podrem enfocar les crisis futures repetint el model que ens ha col·locat en una situació d’extrema vulnerabilitat en el present. És irresponsable i egoista el sol fet de plantejar-s’ho. Però hi ha qui ho fa.
Aquests dies comencen els discursos, campanyes, missatges i pressions per tornar a posar en marxa la roda de l’economia especulativa: patronals turístiques, ajuntaments de dretes, ajuntaments en teoria d’esquerres, Consell, etc. Començaran les peticions per rebaixar encara més les poques conquestes socials i ecològiques que vàrem poder salvar després de la darrera gran crisi del 2008. Tornam a sentir el mateix discurs del col·lapse: desregularització sense límits i construcció per salvar l’economia, diran; turisme que ens dona feina, argumentaran, com si els drets laborals dels seus treballadors els haguessin importat mai. Com si res no hagués passat. Però aquesta vegada sí que ho ha fet.
No sabem ni podem saber quin escenari haurem d’afrontar en el futur, però sabem quin hem deixat enrere, i al qual no podem tornar, ni ho podríem fer encara que volguéssim. No podem fer ni un pas enrere. Així doncs, caldran grans dosis de solidaritat, resiliència i sentit comú, i una idea col·lectiva de sostenibilitat ecològica, sobirania i justícia social per repensar el futur de les nostres illes. No tenim cap altre remei. Començam a treballar-hi avui mateix.
