Nietzsche i Rússia
Contemplo amb una barreja d'incredulitat i de fàstic el pas de les heroiques tropes russes per Butxa i altres ciutats ucraïneses. Trets al clatell a civils desarmats i bafarades de vodka robada en alguna botiga que després han cremat. Els bons salvatges soviètics versió 2.0. Gràcies al nou argumentari que Moscou distribueix arreu del món per mitjà dels periodistes "crítics" i de la seva informació suposadament alternativa, ara toca dir que "això passa a totes les guerres". Esclar, esclar... Tot plegat desprèn la ferum inconfusible del breu i tortuós segle XX, i en conseqüència em porta a Nietzsche, que va morir tot just el vint-i-cinc d’agost de l’any 1900. El va ensumar tan bé, Nietzsche, aquell segle que no arribaria a veure! El millor compendi dels seus vaticinis sobre la naturalesa de la passada centúria es troba probablement a l'epígraf 39 del Crepuscle dels ídols, escrit el 1888, és a dir, un any abans de ser afectat per la demència. Aquí ja no descriu el segle XIX. Parla del futur, és a dir, de nosaltres, i només s'equivoca parcialment en el punt on van ensopegar tots els profetes del segle XIX: Rússia. Diu així: "Les nostres institucions ja no serveixen [...]. Quan ens han abandonat els instints, que és d'on neixen les institucions, ens abandonen també les institucions, perquè ja no resultem adequats per a elles [...]. Perquè hi hagi institucions hi ha d'haver una mena de voluntat, d'instints, d'imperatius antiliberals plantejats fins a l'extrem de la maldat: la voluntat de tradició, d'autoritat [...]. Amb aquesta voluntat es va construir l'Imperi Romà o Rússia, l'única potència que té en el seu si una garantia de duració".
La voluntat de tradició, d'autoritat, "plantejats fins a l'extrem de la maldat"... Sembla que estigui descrivint Putin i les masses que li continuen donant suport (m'agradaria creure que van minvant). Rússia fou un veritable maldecap per als oracles que escrutaven el futur segle XX. Nietzsche creia que la Rússia tsarista era l'única potència que sobreviuria a aquella època, tot i que, ben al contrari, es va esfondrar al cap de pocs anys. La seva hereva, l'URSS, va durar 70 anys gràcies a fer creure al món que el nacionalisme rus era internacionalisme obrer. Marx pensava que seria el darrer lloc on esclataria la revolució proletària, per la senzilla raó que gairebé no hi havia proletaris, i en canvi va ser el primer país comunista. Els mateixos dirigents russos van estar convençuts gairebé fins a finals dels anys 80 d'haver erradicat qualsevol sentiment religiós o nacionalista, però ja ho veuen: l'exagent del KGB Vladímir Putin es fa un tip d'encendre espelmetes a les icones d'una Església ortodoxa que li fa costat. Pel que fa al nacionalisme, avui no és res més que la politització d'un ressentiment antic i quasi sempre delinqüencial, fermentat intergeneracionalment, tòxic, homicida. Tot això ho ha teoritzat el filòsof de capçalera de Putin, Aleksandr Duguin. Estem parlant d'un veritable dement, i crec que em quedo curt amb l'adjectiu.
Rússia, en definitiva, sembla un misteri refractari a qualsevol anàlisi. Dit això, cal explicar l'estranya relació que establia Nietzsche entre les institucions i els instints ("quan ens han abandonat els instints, que és d'on neixen les institucions"). La formulació posterior més acurada d'aquesta teoria prové de l'antropòleg Arnold Gehlen, vinculat amb el nazisme. Tot parteix de la noció de superàvit pulsional: mentre que en els animals l'interval entre pulsió i satisfacció de la pulsió està mediat rígidament per les pautes instintives, en l'home no existeix aquest encaix conductual. L'única manera d'assolir-lo és a través d'institucions que canalitzin els impulsos bàsics. Per exemple, entre molts mamífers la reproducció està regulada d'una manera immanent a través del període de zel, els rituals d'aparellament, etc. En l'ésser humà, en canvi, la reproducció s'institucionalitza a través de codificacions culturals com el matrimoni. Òbviament, si portem aquesta visió antropològica fins al límit –que és el que va fer Gehlen–, la justificació del totalitarisme i l'autoritarisme és quasi automàtica. Ara mateix Aleksandr Duguin potineja una àlgebra mental semblant. És l'ideòleg de la formació feixista Partit Euràsia (el seu logo, per cert, té una sinistra semblança amb el de Falange Española). Dit així, algú podria arribar a creure que tot plegat és vistós però irrellevant. De cap manera: els cadàvers dels carrers de Butxa i altres ciutats ucraïneses deriven d'una bogeria compartida que ara ja cal neutralitzar amb urgència i sense contemplacions.
