Ningú al volant
El disbarat de la votació de dimarts passat al Parlament va ser, segurament, l’episodi més atziac en la història parlamentària de les Balears. El Partit Popular, recordem-ho, va donar el seu vot favorable a 34 esmenes que havia presentat Vox a la ja tristament famosa Llei de simplificació administrativa, esmenes que recollien l’abecé de la ideología neofeixista d’aquest partit: eliminación dels ajuts als migrants, desprotecció total del territorio i construcción indiscriminada (tot i que, per si mateixa, la llei del PP ja s’acosta molt a aquest extrem) i, és clar, supressió del català com a llengua de la funció pública i de l’educació, la gran obsessió (també compartida per PP i Vox, d’altra banda) del nacionalisme espanyol. El resultat de la votació violenta tot l’ordenament jurídic de les Balears, començant per l’Estatut, i per descomptat, també tots els consensos assolits durant les darreres quatre dècades de política democràtica a les Balears. Per la magnitud del desgavell, i per l’alegria amb què des de Vox, socis intermitents, però sempre prioritaris del PP en aquesta legislatura, van rebre aquest sí dels populars, era lícit malpensar que no es tractava d’un error, com es va dir des del primer moment, sinó d’una jugada grollera i calculada. Des del moment que Marga Prohens fou investida presidenta amb els vots de l’extrema dreta que reivindica el franquisme i els seus crims, és plausible esperar d’aquest govern literalment qualsevol cosa.
Havent llegit, però, els detalls de la sessió, explicats per la crònica d’Anna Mascaró a ARA Balears, cal entendre com a possible que la calamitosa votació es produís com a fruit no exactament d’un error, però sí d’un cúmul de despropòsits. Segons revela la cronologia dels fets, ningú (ni els portaveus Marga Duran i Sebastià Sagreras, ni els vint-i-cinc diputats del grup parlamentari popular, ni per descomptat el president del Parlament, l’esqueixador de fotos Gabriel Le Senne) sabia ben bé què havia de fer, arribada l’hora de votar la que, segons ells mateixos, és la llei estrella d’aquesta legislatura: una que, desafiant els advertiments d’economistes, científics i experts, es passa pel clatell els greus problemes derivats del canvi climàtic i el turisme de masses, i opta per un model de construcció quasi sense límits, com si tornàssim a ser als anys vuitanta, més o manco quan varen néixer els actuals governants.
No és cap consol, perquè si és així, el fet ens parla d’una ineptitud desoladora: polítics que ignoren en què consisteix la seva feina, i que assisteixen al Parlament mans fentes, sense preparar-se les sessions, ni saber exactament què voten, ni quines són les normes bàsiques de funcionament de la cambra. Persones a qui són indiferents les conseqüències del que voten, perquè ni tan sols les saben, ni se les imaginen, i encara pitjor, tampoc els importen. Persones a qui els venen grans unes responsabilitats que de cap manera estan en condicions d’assumir ni de complir.
Ara el mal està fet i la solución proposada (fer un decret llei que deixi la votación nefasta sense efecte) tampoc és tan clara ni tan bona de dur endavant, perquè requereix el vot favorable de tota l’oposició. El més previsible serà un estira-i-amolla en què el Govern miri de donar la culpa del desastre a l’oposició, i un subsegüent intercanvi de retrets que no dugui enlloc. El primer error ja el saben: governar de la mà de l’extrema dreta significa pervertir les institucions democràtiques i utilitzar-les per actuar directament contra l’interès dels ciutadans.
