El ninot de Junqueras
1. Divendres, 24 de maig de 2019. A Sant Vicenç dels Horts, sota la via del tren, hi apareix un ninot estrafet, amb una foto d’Oriol Junqueras a la cara. L’han penjat amb un cordill, a la barana. És la soga de la mort. Al damunt del cos, embolicat amb roba blanca, hi han escrit, amb lletres negres, les sigles del partit: ERC. Per reblar el missatge, a sota del mateix pont, han fet una pintada d’esprai a la paret. “Junqueras púdrete en la cárcel”. La indignació, a Catalunya, és gran. Aquell matí, les ràdios en van plenes. Dels primers a reaccionar, per variar, Gabriel Rufián a Twitter. Sempre amb el dit a punt, el diputat escriu també en castellà: “Así ha amanecido una de las calles del pueblo de Oriol Junqueras. Calles por las que sus hijos pasan cada día para ir al colegio. Lo pongo al menos aquí porque igual se les olvida contártelo y si fueran otros te lo pondrían hasta en el teletexto”.
2. Les televisions espanyoles, certament, ho van passar per alt. Aquí es va dir però no se’n va fer plat. Miro a les hemeroteques digitals què en deien els mitjans i els polítics l’endemà d’aquella bretolada amb delicte d’odi incorporat. La condemna era clara, fins i tot per part de molts a qui l’independentisme els feia urticària. A efectes policials, però, no va passar res. Una investigació en via morta mentre Junqueras continuava complint els tretze anys de pena de presó. Quina diferència quan el ninot que penja de la soga és Vinícius, jugador del Reial Madrid. En cinc mesos, es van detenir quatre aficionats de l’Atlètic.
3. Després que l’ARA destapés que el cartell edatista contra les xacres de vellesa dels germans Maragall estava fet pel mateix partit, la deducció no va trigar a arribar. El ninot contra Junqueras també havia sortit del partit, amb el mateix propòsit: victimitzar ERC i culpar els adversaris polítics. Buscar el vot de la compassió i assenyalar els malèvols partits rivals. Quan s’ha sabut que aquestes dues accions tan inhumanes en pròpia porta buscaven rèdits electorals, tot se n’ha anat pel pedregar. Perquè una cosa, molt greu, és passar de 32 a 20 diputats al Parlament, però l’altra és, a més a més, perdre la decència, la dignitat, haver pretès enganyar tothom i haver decebut molts votants de bona fe. Qui estava al cas d’aquelles accions i qui no és la clau. Però, sobretot, cal descobrir qui va manar fer-ho.
4. Ara, més de quatre anys després dels fets, a quaranta dies del decisiu congrés d’Esquerra, Xavier Vendrell, un històric del partit, va a Catalunya Ràdio i tira la pedra: “El dia que se sàpiga qui va penjar el ninot de Junqueras trontollaran algunes coses a ERC”. Ernest Maragall, afectat pel cas del pòster i per la manera com el junquerisme li va fer el llit a l’Ajuntament, se’n va a RAC1, tira una segona pedra i també amaga la mà sobre l’autoria del ninot: “L’origen no és Calàbria [la seu del partit], l’origen és Sant Vicenç dels Horts”. Maite Aymerich, exalcaldessa de la població, nega que l’acció del ninot s’originés al seu municipi ni en l’entorn de Junqueras. Aymerich, però, també diu que sap qui hi ha al darrere i afirma: “Quan tingui proves les aportaré”. A veure, tothom ho sap i ningú no ho diu? Quina colla.
5. Mentrestant va creixent allò que la punxeguda Empar Moliner ha batejat, encertadament, com Esquerda Republicana. Per començar la reconstrucció d’un partit històric cal que els militants arribin al congrés havent aclarit tots aquests episodis de l’estructura B, que en diuen de “falsa bandera”, per no dir-ho pel seu nom: unes pràctiques intolerables i fastigoses, que fan caure la cara de vergonya. Per poder fer cau i net, abans cal saber la veritat i escatir les responsabilitats precises d’aquells fets. Peti qui peti. Com em va dir un militant històric: “Se sabrià tot?” Em temo que no.
