Nissan: un marc normatiu per reindustrialitzar el país
En els últims anys hem vist des de la impotència la pèrdua de pes industrial en l’economia catalana. Es va descapitalitzar el patrimoni industrial local en mans d’inversions estrangeres que van cooptar els mercats i que es van endur el valor afegit i la capacitat de decisió a les seves seus centrals en altres països.
La cultura de l’empresariat català es va enlluernar amb la rendibilitat de les inversions immobiliàries dels anys de la bombolla i, com a conseqüència, el país es va desindustrialitzar de manera molt greu. Sectors sencers han desaparegut de la mà de la globalització i la financerització de l’economia, passant de l’economia productiva al casino dels mercats financers.
Els diferents governs no només no van prendre mesures estratègiques per aturar la sagnia de tancaments d’empreses i sectors industrials, sinó que es van desposseir d’instruments de control, com va ser l’autorització administrativa en els expedients de regulació d’ocupació dels processos de reestructuració o tancaments d’empreses en les darreres reformes laborals.
En aquest panorama, han sorgit algunes experiències a les quals hem de parar atenció. Parlem de processos de reindustrialització que han tingut diferents nivells d’èxit en els seus resultats i que la majoria han sorgit de la iniciativa sindical en els processos de negociació dels tancaments de les empreses: Sony, Sharp, Delphi, Yamaha, Valeo... Totes aquestes iniciatives no van disposar d’un marc normatiu però van evitar la pèrdua directa d’ocupació i de teixit industrial al territori. Reindustrialitzar el país és això.
A França, per citar algun exemple proper, les empreses grans que fan front a processos de reestructuració que porten al tancament de centres de treball han de començar un any abans a treballar amb sindicats i administracions les alternatives que facilitin el manteniment de l’activitat i l’ocupació en els espais afectats. A França tenen un marc regulador dins la UE que facilita els processos de reindustrialització. No hem d’inventar res.
Nissan, darrerament, és un mirall per a molts àmbits que miren amb atenció el seu procés. Davant el tancament d’una empresa emblemàtica i històrica al territori, la mobilització sindical va aconseguir guanyar un any de temps, els actius de l’empresa i la implicació de les administracions per trobar una alternativa productiva a les fàbriques afectades. El seu resultat encara està per concretar, però els seus treballs han atret diferents projectes d’inversió industrial que, si no s’espatlla res, poden aconseguir mantenir una part important de l’ocupació afectada en tota la seva cadena de valor. Es poden mantenir molts llocs de treball directes i també els indirectes provinents de contractes i proveïdors, alhora que es reté activitat industrial a Catalunya.
Cal deixar una cosa clara a inversors i administracions. Si aquest projecte és viable, és gràcies a l’esforç de les plantilles, per tant, les condicions laborals acordades per assolir la reindustrialització han de ser incorporades plenament als acords futurs amb les noves empreses. No seria just que es volgués passar la factura, per fer més negoci, a les persones que han propiciat l’operació.
Tot el procés, a més, s’ha fet sense marc normatiu favorable ni eines com l’autorització administrativa dels expedients de regulació d’ocupació. L’han fet sols els treballadors i les treballadores, implicant els diferents actors des de la mobilització sindical.
És moment d’exigir a les administracions que experiències com la de Nissan no siguin flor d’estiu i que impulsin un canvi normatiu que propiciï aquests processos per garantir el manteniment i recuperació de la indústria al nostre país.
Des de CCOO de Catalunya, exigim a ERC i Junts per Catalunya, que estan al govern de la Generalitat, i al PSC i Catalunya en Comú, que participen del govern de l’Estat, que recuperin l’autorització administrativa dels expedients de regulació en la tramitació de la derogació de la reforma laboral i que en el marc de la renovació del Pacte Nacional per la Indústria a Catalunya desenvolupem un marc normatiu perquè les grans empreses a Catalunya siguin obligades a buscar alternatives d’inversió per protegir el nostre teixit industrial.
Per reindustrialitzar el país, es necessiten recursos (fons de reconstrucció i pressupostos), polítiques (Pacte Nacional per la Indústria) i regulació. Sense aquestes tres coses, només són paraules buides.
És hora d’acompanyar els treballadors i les treballadores que es guanyen a pols el que els havia de garantir el país: la defensa de la indústria i el manteniment dels seus llocs de treball.