Es fa de nit, que no és poc
Les eleccions estatunidenques havien de ser transcendentals i, ara, després, per a molts, la sensació és que el món ha perdut alguna cosa més que unes eleccions. Passés el que passés, guanyés qui guanyés, la pregunta de l’endemà, forçosament, havia de ser la mateixa: com és possible que hi hagi tanta gent que voti una opció com aquesta? La crua realitat ha volgut que la qüestió hagi assolit un grau superlatiu. Una primera vegada podia considerar-se un accident, amb l’esperança que no es tornaria a repetir, dos cops en la mateixa pedra denota debilitat humana. Per això, amb raó, alguns pensaran que el segon dimecres de novembre el món es va aixecar sent pitjor.
Es podrà dir que és la victòria de la gent normal que estima el seu país, però és el triomf del fake i del poder extraterritorial i postdemocràtic, representat per personatges com Elon Musk. “Ha nascut una estrella”, és el primer que ha dit Trump referint-se al magnat, el seu soci electoral. En realitat, la gent comuna és la gran perdedora en aquesta història. Hauran votat en contra de l’establishment i de la intromissió de l’Estat (la famosa llibertat populista) i a canvi rebran la reducció dels imposts a les grans fortunes, la desregulació de les corporacions, per substituir el paper de l’Estat, una major concentració de capital i un planeta més escalfat. La seva vida continuarà presidida per la desigualtat, la precarietat laboral i la desprotecció. En conjunt, una gran contradicció i, per això, la pregunta inicial resulta totalment pertinent.
S’ha de reconèixer que la contundència del resultat representa l’èxit d’una estratègia perfectament calculada. Iniciada amb la despolitització de l’economia, que amb el neoliberalisme surt del debat polític i emprèn un camí desregulat i sense un control democràtic real. Als Estats Units ho sintetitza un candidat demòcrata, Bill Clinton, en una frase que farà fortuna: "It’s the economy, stupid". La població, simplement, s’ha convertit en patidora de l’economia. Perfectament encarrilat pel poder mediàtic, això condueix al fet que la cultura, l’anomenat debat cultural, pesi més que l'economia en els assumptes socials. Estam en aquest moment. Aquí, a Espanya, hem vist com sorgia el "Que et voti Txapote" o "Espanya es trenca", per posar exemples d’un debat polític que s’ha convertit en un espectacle histriònic. Un escenari perfecte per al populisme dretà, que sense cap escrúpol utilitza tota mena de faules i falsedats per imposar un discurs messiànic i conspiranoic, que converteixen en real.
En lloc d’analitzar i donar sortida als problemes de la societat, han optat per canalitzar la ràbia de la gent, que el mateix sistema capitalista, i la crisi neoliberal, generen. Si hagués d’anomenar d’alguna manera el fenomen, podria dir-ne la Gran Perversió: les víctimes votant els seus botxins. Però, no siguem condescendents, el populisme de dretes ocupa el buit que han deixat altres. Fa temps que l’esquerra oficial, a les democràcies liberals, va decidir que era el moment de gestionar l’economia global i es va convertir en un ens allunyat dels problemes quotidians. Aquí, fins i tot, té el seu moment emblemàtic quan Felipe González fa seva la frase: "Gat blanc o gat negre, és igual; l'important és que caça ratolins”, sense definir ni la classe, ni la mida dels rosegadors, que en definitiva era l'important de l'assumpte. Era entronitzar l’utilitarisme com a doctrina dominant, per sobre del sentit de classe. Tot plegat ens condueix a la teoria del germà bessó pervers.
L’esquerra oficial, a les democràcies occidentals, s’ha convertit en la més qualificada gestora del sistema. A Nord-amèrica és l’encarnació més fidedigna de l’establishment, injuriat per la gent “normal que estima els Estats Units” i vota Trump, la quinta essència del capitalisme del desastre, un personatge extrem i primari capaç de guanyar la batalla cultural a l’esquerra culta. Ironies de la història. El mateix poder econòmic que es fa ric amb les guerres –Elon Musk n’és un exemple claríssim– que han gestionat els demòcrates amb un cost electoral evident, en alguns estats clau i entre els joves.
L'esquerra, quan ha sabut portar el debat cultural al terreny dels drets, ha tingut èxit, però, massa sovint, el complex utilitarista la traeix. També existeix iconografia recent sobre el fet, només cal recordar Irene Montero al Congrés dels Diputats dient que al feixisme se'l guanya amb més drets. Al meu entendre, aquesta condescendència de l'esquerra oficial amb la marginació, en alguns casos fins i tot amb el linxament, que han aconseguit els líders de l'esquerra renovadora com Jeremy Corbyn, Bernie Sanders i Podem, ha estat un mal negoci, que ha produït un debilitament ideològic a la guerra cultural plantejada pel populisme evangèlic de dretes. Hi insisteixo, el bel·licisme n'és un exemple clar.
Amb un nou mandat de Donald Trump, com a referència de la dreta internacional, no n'hi ha prou a esperar a veure passar el cadàver de l'enemic per davant de casa teva, sense córrer el perill real d'haver d'assistir al teu propi funeral. No és moment per a tebis, ni condescendències, que no és poc.
