Nit de Reis
Volia escriure sobre l’any que ens espera, però és la nit de Reis. I tothom, fins i tot el més desesperat de nosaltres, té una nit així per recordar, un moment màgic amagat al darrere de mil cuirasses d’adult espantat. Sí, d’adult espantat i no de nen espantat, perquè és quan et fas gran quan descobreixes que tots els adults tenen por. Por a no ser prou estimat, por a decebre les expectatives dels altres, por a perdre i a la pèrdua, por a la pobresa material, por a la misèria moral, por a no passar a la història, por a passar a la història, por que els altres no reconeguin els teus sacrificis, por al dolor i la malaltia dels que t’estimes, por a la intempèrie i a la mort.
Pors i més pors que són un pou sec i que no s’assemblen gaire a aquella emoció de fer-te l’adormit perquè els Reis no et trobessin despert quan senties algun soroll a casa. Aquella por a no despertar-te d’hora (òbviament impossible), por que la teva germana ensopegués un altre cop amb estrèpit a les 6 del matí amb el test de ceràmica del passadís quan els tres intentàveu entrar al saló sigil·losament, només il·luminats pels llums del pessebre. Por al misteri.
Conjura dels savis
La nit de Reis és una meravellosa alienació mental col·lectiva. És l’únic dia que es talla el trànsit a la ciutat i ningú no es queixa. Volen els caramels, s’encenen els fanalets, el fred fa posar els nassos vermells i es transporten escales pel carrer amb aquella naturalitat en direcció a la cavalcada. A Badalona, la nit de Reis es canta mentre a dins de les cases plouen monedes de xocolata, figuretes de Reis embolicats en paper de plata de colors, porquets de massapà, carbó, sardines i rasts d’alls de xocolata. En balcons i finestres s’hi preparen sabatilles, platets amb torró, cava i algun cubell d’aigua per als pobres camells assedegats. A Igualada fins i tot han vist Ses Majestats pujant pels balcons i entrant per les finestres.
Els Reis treballen per tot arreu alhora i de matinada, quan l’emoció ha vençut els nens i nenes. S’obren armaris, maleters de cotxes, es busca sota els llits, es visiten els veïns i els avis i es munten cuinetes i bicicletes entre badalls. Tot preparat per a quan els petits es despertin i l’emoció de la cuineta màgicament apareguda allà on abans no hi havia res els faci caure a terra extasiats.
Regalar temps
També hi ha qui no tindrà la cuineta i rebrà uns mitjons o una bufanda. El tiet de la Violeta haurà fet una casa de cartró enrotllable i pendent de pintar, convençut que el valor del regal és l’estona que passaran tots dos triant el color, pintant-la i com s’hi amagaran per llegir un conte quan hagin acabat i ella s’hagi embrutat de cap a peus de pintura per primer cop.
Tothom té la seva nit de Reis i qui no la va tenir ha fabricat records per a algú altre. Per unes hores és com si la voluntat humana es concentrés en la generositat i el misteri, també excessivament en el consumisme, però els adults ens conjurem per protegir la fantasia i saludem el patge reial de Servei Estació amb entusiasme.
Un any que comença
Volia escriure sobre l’any que ens espera i tantes coses que ens preocupen i que mereixen que ens mantinguem alerta i desperts en la indignació. Tindrem temps d’observar cap on ens dirigim en l’esfera pública. El nostre món no té gaire bona pinta, malgrat que avancem en termes científics i econòmics i que els europeus som alguna cosa així com els privilegiats d’aquesta història. Tenim amenaces en forma de monument a la testosterona, líders dels que s’anomenen forts i probablement ni són conscients que ells també tenen por. A partir del dia 20 tindrem un món on el diàleg de les grans potències passarà per líders com Donald Trump, Vladímir Putin, Xi Jinping i Benjamin Netanyahu. Alguns han sigut elegits democràticament, i en la tria ha jugat un paper important l’economia, que no satisfà expectatives malgrat dures jornades de feina, el malhumor, la frustració i la por als altres.
Que no avanci la ira
El 2025 pot ser un any d’ira, de fúria, i dependrà de tots que no se’n surtin i converteixin també la nostra societat en un infern. La fórmula és coneguda: que la gestió política resolgui els temes que angoixen els ciutadans, començant per l’accés a l’habitatge, que els emprenedors no tinguin l’enemic de la seva iniciativa en l’administració, que l’escola afronti la necessitat d’apujar la qualitat dels mestres i dels alumnes, que joves i adults retrobin la curiositat i el pensament crític. Que els immigrants tinguin opcions d’una vida millor i adoptin aquesta terra com la seva amb valors cívics, obligacions i drets compartits. Volia escriure sobre el 2025 i crec que he acabat fent una carta als Reis.
