La nit de les verges
Després d’aquests dies de tardor, amb Tots Sants i el temps de fires, torna a sorgir un debat que sovint ve acompanyat d’estranyes dosis d’equívoc i demagògia. Quan jo era petit, aquests dies em donaven un rosari de fruita confitada, enorme i dolçàs, amb la seva hòrrida patena de carabassa. No m’ho menjava, tot i que recordo, en els últims temps, que venia acompanyat d’algun bombó de xocolata, que tendia a ranciejar. Em sembla que aquest és un costum que s’està perdent, a Mallorca, a mesura que moren els padrins i les ties pastades a l’antiga —i que dolços més industrials i mengívols van venir a liquidar. Dubto que cap al·lot d’ara es posés allò a la boca.
Eren —són— dies de fires, amb els seus bunyols i tot aquell desplegament de menjar i conserves per fer proveïment amb vista al fred de l’hivern. Festes —com el Dijous Bo— que tenien un sentit en un món que mirava a la terra i als morts —i no fallàvem al cementiri, i així descobríem qui eren els pares dels padrins, que ens ho contaven commoguts. Però ara el món mira a una altra banda —cap a la cultura de masses d’arrel anglosaxona—, i es vesteix de calaveres, carabasses i d’al·lots que surten pels carrers a cridar fins a mitjanit.
Al meu edifici, els veïns des de fa un parell d’anys que decoren tot el portal de la comunitat amb làpides de broma, teranyines i aranyes, ratpenats a l’ascensor i esquelets de plàstic, tot per distreure els seus fills; a més, els veïns que volen participar de la festa decoren la porta de cada pis, i els més menuts saben així que allà estan autoritzats a tocar el timbre, i que rebran dolços, potser d’algú que també porta una disfressa de mòmia suïcida. Sembla, doncs, que tot això ha arrelat —els mostradors de les botigues també agafen, arreu, aquests temes decoratius—; és inútil lamentar-se dels costums antics que s’han perdut, sobretot perquè no els hem sabut fer perdurar; això dels rituals i de les festes també està sotmès a la competició de la simpatia. Ignoro si s’ha perdut allò de ‘la nit de les verges’ —de menut encara ho vaig sentir—, quan els jovenots anaven a cantar amb guitarres sota el balcó de les al·lotes —veïnes, verges—: ritual que ara mateix trobaríem masclista o més que groller.
El que ens hem de demanar és per què hi ha pobles que exporten costums i d’altres que els perden; per què acceptem certs rituals i festes, i com els integrem, si aquests poden enriquir el llegat que conforma el que som, o si simplement ja som una altra cosa, ara que fins i tot la llengua pròpia sembla una rèmora incòmoda, com qui ha heretat una mula malalta. Quan va arribar el futbol —o el bàsquet, o el tennis, o la democràcia…— dels països llunyans de ben segur que algú ho va trobar una ximpleria que anava en contra del que sempre s’havia fet per aquí. Si hi ha més gent a les sales de ball que a les esglésies deu ser per alguna cosa. I si se’ns dona l’oportunitat de divertir-nos no direm que no, sobretot després d’una pandèmia global assassina.
Melcior Comes és escriptor
