No els agrada

Un dels arguments més escoltats en boca d’aquells que no volen aprendre el català quan arriben als territoris de parla catalana (sempre solen venir d’altres bandes d’Espanya…) és que una llengua no pot imposar-se als altres ciutadans, que nosaltres tenim dret a parlar-la però no a perpetuar la seva vida com a llengua útil mitjançant cap mena d’artifici, quota o llei. Que un metge castellanoparlant no hauria d’aprendre català si no vol; o que si una família vol escolaritzar un nen en castellà ha de poder fer-ho, sense que en cap cas hagi d’aprendre català, si així no ho volen els seus pares. La gent que pensa així accepten que el català pugui parlar-se, per bé que els sol incomodar, fins i tot quan han d’escoltar converses entre catalanoparlants, les quals sovint exigeixen que es facin en castellà en presència seva; consideren que no parlar la llengua coneguda per tots implica un secretisme que equiparen a la mala educació. 

Als territoris en llengua catalana hi ha centenars de persones així, sovint en càrrecs de responsabilitat empresarial i política: gent que creu que això del català i els seus parlants són coses menors, provincianes, sospitosament tèrboles o directament menyspreables, i que no han fet cap esforç per integrar-se al país o per saber del seu llegat cultural. Sovint troben que són una llengua i una cultura decebedores, sense voler veure que si les coses no rutllen més és perquè arrosseguem segles de maltractament per part dels que pensen com ells. Solen tenir una actitud perdonavides, i ajuden a perpetuar (sovint amb l’ajut d’algun català ressentit i de mentalitat estreta) la idea que la cultura d’arrel catalana és una cosa entre folklòrica i banal, la dèria d’una gent que es mou entre la ignorància, el primitivisme i l’inefable. 

Si l’estat espanyol fos realment un estat de tots i es complís una idea que fins i tot surt a la Constitució (que el català mereix especial protecció i respecte, article 3), no hi hauria cap problema: s’acceptaria cívicament que aquí s’hi parla català, i que menysprear-ho és tan improcedent com moure’s per Madrid volent ser entès i atès en alemany, per exemple. La idea de fons, però, és la d’una pura imposició: com que estem a Espanya, hi ha un dret que preval al territori espanyol, per molt que també sigui territori català o valencià o illenc: que a Espanya s’hi ha de poder parlar el castellà arreu, encara que es veuen amb l’obligació d’admetre que aquest dret acaba a la frontera de França o Portugal. Llavors sí, s’accepta que toca cedir al dret dels altres. Això mostra fins a quin punt és una visió nacionalista, impositiva, directament supremacista, de la realitat lingüística de l’estat. Diuen que estimen Espanya, però no les seves llengües, ni els drets dels qui consideren espanyols, o la diversitat de cultures que inclou el país, i que els fa nosa tot fent bona aquella frase falangista: ‘Estimem Espanya perquè no ens agrada’.      

Melcior Comes és escriptor