No tenim aigua
A l’anunci hi surten situacions de la vida quotidiana protagonitzades per persones que tuden aigua: deixant obert el grifó de la cuina, fent rentadorades sense importar-hi i estirant la cadena del vàter només per fer-hi desaparèixer un clínex o qualsevol altra fotesa (que, a més, tampoc s’hauria de tirar al vàter). Per reforçar el missatge que es vol transmetre, es mostren també situacions hipotètiques, fantasioses, en què de l’aixeta d’una pica en surt oli d’oliva i d’una mànega per regar el corral en brolla benzina. La veu en off que ens demana que ens imaginem que ens passen aquestes coses dona per fet que no malbarataríem “ni una gota” d’aquests líquids preuats i ens demana com és que no donam a l’aigua tant o més valor que a l’oli d’oliva i a la benzina, perquè el té. Són exageracions, també conegudes com a hipèrboles: un recurs retòric que es fa servir per posar èmfasi en la idea que es vol deixar palesa. S’ha de dir, però, que convé mesurar una mica les hipèrboles visuals: el darrer cas suposat que se’ns presenta és el d’un home que, a la pica del lavabo, li surt xocolata calenta, però fins que la veu, no aclareix que es tracta de cacau, el raig que surt d’aquella aixeta sembla ben bé una altra cosa. L’anunci acaba (culmina?) amb el resum de la idea principal i la rúbrica de l’anunciant: “Estalvia aigua. Som gestió de l’aigua. Govern de les Illes Balears”.
El missatge és clar, però els exemples estan bastant mal triats. És cert que tots podem i hem de fer el que estigui al nostre abast per reduir el consum immoderat d’aigua, però a tots se’ns acudeixen llocs i situacions que poden fer contribucions molt més importants a l’estalvi d’aigua: hotels, apartaments, complexos turístics i establiments vacacionals de luxe, habitatges de lloguer turístic i (per descomptat) la infestació de piscines particulars que omplen patis, corrals, terrats i espais de tota casta i consideració arreu de l’accidentat relleu geogràfic de les Balears i les Pitiüses. Tindria bastanta més lògica exigir als grans gastadors que continguin la seva despesa d’aqüífers, abans que demanar als ciutadans que es disposen a preparar el dinar que s’imaginin que del seu grifó en raja petroli (això els que encara tenen accés a aigua potable: els llucmajorers, sense anar més lluny, ja no podem ni comptar amb això).
“Som gestió de l’aigua”, afirma l’anunci. Ja hem avançat una mica, perquè en el seu discurs oficial del Dia de les Balears, la presidenta Prohens va afirmar que érem un canterano. Ara som gestió de l’aigua, que ja és qualque cosa. La realitat que vivim és fàcil de denunciar: vivim en una situació de sequera, Formentera ja està en alerta taronja i les altres illes, en alerta groga; els aqüífers estan cada dia més exhaurits; l’aigua de l’Albufera de Mallorca –entre Muro, sa Pobla i Alcúdia– torna salada a marxes forçades i amenaça la pervivència d’aquest espai natural clau per a la nostra viabilitat mediambiental. I mentre tot això passa, rebem vint milions de turistes sabent que, de mitjana, el consum d’aigua per turista pot arribar als 800 litres diaris, entre cinc i sis vegades més que un resident. Aquest és el comportament habitual dels turistes arreu del món, segons estudis de la Fundació We Are Water, especialitzada –precisament– en gestió de l’aigua.
Som gestió de l’aigua, i a les Balears aquesta gestió és especialment delicada i complexa. I urgent, perquè d’ella en depèn, en bona part, el futur d’aquestes illes. La pitjor idea de totes, per començar, és descarregar la responsabilitat d’aquesta emergència damunt el ciutadà, que és qui menys en té i qui menys pot fer-hi.