Se’n va el darrer canyellista

Ha dimitit Biel Company. L’exconseller, d’origen, parla i llinatge santjoaners, ha estat el darrer exponent del canyellisme dins el Partit Popular illenc. Gabriel Cañellas ha doblegat ja els vuitanta i entra en una edat més de rebre homenatges i reconeixements que d’influir decisivament en els mecanismes de poder que determinen l’esdevenidor d’un poble, d’una terra, d’un país. Cañellas va ser dels primers polítics condemnats per corrupció, tot i que no n’hagué de pagar més conseqüències que la seva sortida immediata del Govern i del partit, per ordre fulminant de l’emergent José María Aznar.

Hi ha alguna mena de fascinació sobre el personatge i el que va significar. No debades, n’escrigué una primera biografia un reconegut líder independentista com és Jaume Sastre. Gabriel Cañellas tenia aquella manera de fer tan mallorquina de deixar fer als poderosos (hotelers i constructors) i de donar peixet als qui poguessin reivindicar alguna cosa relacionada amb allò que anomenam identitat o cultura. Els vuitanta són els anys dels dinars multitudinaris amb menú repetit: arròs brut, porcella i pijama. Cañellas s’enrevoltà d’homes (eren sempre homes, encara) molt mallorquins. Com Company, d’origen, de parla i de llinatge, aquells consellers mostraven una idiosincràsia illenca inconfusible. No vol dir que estimassin res de “lo nostro”, però ho coneixien de primera mà, i en sabien fer bandera. Eren, indiscutiblement, els líders de la tribu, adalils del sentit comú mallorquí. Els doblers i el control del poder, per als d’aquí. Francesc Gilet, Joan Simarro, Jaume Cladera, Alexandre Forcades, Pere J. Morey, Bartomeu Cabrer, Gaspar Oliver... Un home a cada poble. A prop de ca nostra, a Manacor, duien la bandera del canyellisme el batle Biel Homar, Olier, i el manescal Andreu Mesquida, Taverneta. Perquè l’havien parlada sempre, tots parlaven la llengua d’aquí, llevat d’un, Jeroni Saiz, que parlava sempre en públic en un espanyol de fonètica mallorquina tan peculiar com inexplicable. Així, entre els canyellistes hi havia els ciutadans, més senyorívols, de parlar una mica afectat, però molt distingidament mallorquí; i els de la part forana, més rusticots, amb qualque vatuadéu i d’origen molt més rural, més pagès que foraviler, més pagès que senyor. Eren gent que feien combregar els al·lots i que els duien a escoles privades, sense passar gaire pena de perdre les manades pel rostoll en termes referits a identitat. Quants dels seus fills fan vida plena avui en llengua catalana? Pitjor encara, quants dels seus nets?

Tots plegats forjaren un imperi que durà més d’una dècada i que construí, o destruí, la Mallorca que coneixem avui. Els anà molt bé, a Cañellas i els seus amics, que a Madrid hi hagués González i Guerra entretenguts amb el GAL i altres historietes. L’amo en Biel podia fer-se la víctima parlant de tracte colonial per part d’Espanya, fins al punt que un conseller seu, Alexandre Forcades, va ser el primer que va treure a rotlo la paraula independència dins el Parlament, quan encara les forces vives del sobiranisme miraven de fer-se acceptar amb l’eufemisme de torn (autodeterminació, era?).

Seves foren frases com la cèlebre “tanta de cultura fa oi”, fruit d’una eloqüència ocurrent que situava el nostre home entre el Pujol del “peix al cove” i l’“això no toca” i el “váyase, señor González” del seu botxí Aznar. Sens dubte, però, la que caldria destacar pel pes simbòlic i significant que acumulava és la que va dir després de la multitudinària manifestació convocada pel GOB defensant la Llei d’Espais Naturals. Hi anaren més de 25.000 persones. El president Cañellas tenia clar que no mouria un dit: “No són dels nostres”, digué. Qui eren “els nostres”? Quin era el “nosaltres” de Cañellas? L’èxit de l’amo en Biel havia consistit, precisament, a saber aglutinar aquella Mallorca polissona, punyetera, la que havia vist el frare darrere la porta, i també la Mallorca tramposa, l’ambiciosa, la corrupta, la més avara, i n’havia fet un tret distintiu, tant, per ventura, com un “bon dia”, una ensaïmada o un hotel. Si no eres així, no eres, tampoc, un bon mallorquí. Potser, fins i tot, ni mallorquí, eres.

Aviat, però, tot començà a esbucar-se com un bloc d’apartaments abandonat. Als Gilet, Forcades, Cladera o Simarro, els succeïren els fills del canyellisme. Matas, Estaràs, Salom... S’hi percebia, en aquella gent, una mallorquinitat diferent. Ja no parlaven com hem parlat sempre els mallorquins. Ni tan sols els seus referents etnicorústics eren els nostres. No s’hi intuïen aquells orígens nostrats, malgrat que hi fossin, i el respecte per “lo nostro” feia pudor d’impostura sempre, perquè ja no era creïble. Se’n salvaven, potser, la mallorquinista (futbolísticament parlant) Catalina Cirer; o Cristòfol Soler, que va descobrir el perquè dels seus mals anys més tard.

S’intuïa el desastre, i arribà. L’apotecari marratxiner José Ramón Bauzá entrava a rotlo amb una idea clara: eliminar tot el que fes olor de mallorquí. El canyellisme podia haver estat, perquè li convenia, anticatalanista, però mai de mais seria antimallorquí. Bauzá es girà el poble en contra i tirà el partit a baix. Hagué de venir ell per demostrar-nos que encara quedava poble, però també per certificar la mort del canyellisme, un moviment, una filosofia que avui ha perdut el sentit, simplement perquè aquella Mallorca de la qual es va alimentar per forjar tot aquest relat ja no existeix. Si Biel Company ha fracassat ha estat per dos motius: el primer, perquè Bauzá li va deixar el partit en terra; el segon, perquè la seva no ha estat una proposta del segle XXI i no ha sabut trobar l’encaix entre l’espanyolisme voxià i el regionalisme canyellista.