Sí o no als estudis de Belles Arts, de què depèn?
Fa un parell de setmanes que sentim a parlar de la implantació a les Balears dels estudis superiors de Belles Arts. Bona falta ens fan, ara que hem començat a recollir uns fruits força excel·lents dels anys que portam d’ensenyament superior en arts escèniques i música. En arts visuals, la producció, l’oferta i la creativitat semblen ressentir-se en els darrers temps, sobretot perquè gairebé no hi ha estudis públics en cap de les etapes de formació. Ara bé, en comptes que la Universitat de les Illes Balears i la Conselleria d’Educació s’uneixin per fer uns plans públics d’estudis artístics, obren les portes a fer ‘escola adscrita a la UIB’ una empresa que admet que és nova en la implantació d’estudis de Belles Arts.
Com que no en té experiència, en fa uns programes d’estudis d’allò més bàsic: Fonaments del Dibuix, Fonaments de la Pintura, Fonaments de l’Escultura, Fonaments generals de l’Art, Història de l’Art 1, després la 2, etc. I així presentat d’una manera tan concisa que pot ser-ho tot o pot no ser res. Una de les coses que no s’entenen –i aquí no se n’entenen un parell– és per què es dona carta blanca a aquesta escola que impartirà un grau, uns estudis privats que, pel que han explicat fins ara, no passen de ser un estàndard d’acadèmia d’aquestes que ajuden a expedir titulacions quan els canals oficials han de fer processos selectius més durs.
Per mi que la selecció que haurien d’haver fet des de la cúpula de la UIB, amb el guiatge d’Educació, és valorar la possibilitat d’implantar uns programes propis i públics. Hi ha demanda social perquè, si no, segur que no vindria una privada a intentar quedar-se els alumnes que se’n van a cursar Belles Arts fora de les Illes. És més, des de la pública, es podrien aprofitar sinergies, complementar coneixements, servir-se de les experiencies dels uns i dels altres, establir col·laboracions amb centres d’art públics, etc.
Per obrir els braços i les portes a una empresa privada que, de moment, ha donat molt escassa informació sobre el desenvolupament de les assignatures o els criteris de contractació del profesorat o del projecte educatiu, val més sufragar els estudis a fora del nostre alumnat.
I, en tot cas, perquè en comptes de fer una facultat de Belles Arts pública ens adscriguem a una de privada, hauria de ser d’aquestes poques o no tan poques que hi ha al món que tenen capacitat per revolucionar no només el projecte educatiu, sinó també els principis rectors del professorat i obrir el cap i els ulls de l’alumnat. N’hi ha, però no són les que se’ns ofereixen. I associar-nos amb acadèmies privades ens pot fer més mal que bé.
Ningú, i manco ningú amb interès per l’art, diria que no a la implantació d’estudis de Belles Arts, però depèn de com. Si hi han de prevaler els criteris de negoci, més val deixar-ho anar. La mediocritat no s’avé amb gairebé res, però molt manco amb la creativitat que requereixen les Belles Arts. L’aposta ha de ser valenta i forta, o no cal.
