No cal parlar

Una persona fa servir un mòbil.
3 min
Regala aquest article

Fa poc vaig sentir el testimoni d'una dona de cognom Zurita. Explicava que la imposició administrativa de l'ordre alfabètic a tot arreu i en qualsevol circumstància l'havia perjudicada des que era una nena, fent-la més vulnerable –l'última sempre!– i entorpint el seu empoderament. Més que d'una imposició administrativa hauríem de parlar, en realitat, d'una autèntica dictadura que ha generat petites però alhora constants discriminacions que exigeixen una alta capacitat de resiliència, així com la...

La imbecil·litat que acaben de llegir és la primera que m'ha passat pel cap per il·lustrar el que voldria explicar avui. He escrit uns quants llibres i molts articles, i no em costaria gaire, per no dir gens, desenvolupar retòricament l'anterior ocurrència, apujar-li el to ideològic, conferir-li una textura de reivindicació social justa i necessària, i deixar-la oberta a adhesions abrandades o bé a discrepàncies vehements ("Doncs jo em dic Abadia de cognom i puc certificar que això no és cert!", etc.). La resta s'aconsegueix col·locant estratègicament les paraules de moda (empoderament, resiliència...), que són la base de l'escut dialèctic protector –la correcció política és essencialment això–. El recorregut narratiu d'una bajanada depèn essencialment de disposar o no d'una o diverses tribunes públiques. També depèn, naturalment, de l'existència de persones que decideixin que cal afirmar-la o bé negar-la. Hi tenen dret, per descomptat, però cal tenir present que allargassar, ni que sigui amb la intenció de contradir-la, la història dramàtica i inventada de la senyora Zurita té unes conseqüències que van més enllà de la mateixa història que es proposa. Li aporten aire, l'arrodoneixen i, sobretot, en justifiquen la formulació.

No fa gaire, i aprofitant el minut i mig de glòria d'una entrega de premis de cinema que no esmentaré, una persona va posar sobre la taula una ocurrència que tampoc comentaré. Encara que pugui resultar irresistible, davant d'una sortida de to com aquella, o com la de la imaginària dona damnificada per la ferotge dictadura feixista de l'ordre alfabètic, no cal parlar. En aquell cas, no crec que es tractés ni tan sols d'una provocació, tot i que igualment no cal parlar-ne: parlant-ne, l'ocurrència adquireix unes dimensions que en realitat no hauria de tenir. En un món hiperconnectat, l'opinió –fonamentada o no– de cadascú s'ha transformat, com va predir Jean Baudrillard ja a mitjans dels 80, gairebé en una qüestió de civisme. L'expressió espontània de l'opinió avui és, a més, un hàbit social rutinari, una inèrcia. Totes dues coses condueixen al que Baudrillard anomena opinió contínua. Els talk shows, les tertúlies i el brunzit incessant de les xarxes socials contribueixen a perfeccionar aquest equívoc epistemològic típicament postmodern. L'opinió argumentada es juxtaposa amb la idea prepolítica i borrosa d'espontaneïtat emocional i, de retruc, també amb la noció política (i legal) de llibertat d'expressió. L'embolic resultant és considerable, i al final tot sembla allò que, en realitat, no és. Distingir un debat d'un pseudodebat és decisiu des d'una perspectiva democràtica, i per això sorprèn que en un cas com el que no hem volgut esmentar abans tantes persones amb criteri s'hagin empassat l'esquer, l'ham, el fil i fins i tot el rodet de la canya de pescar. Confesso honestament que a mi també m'ha passat en algunes ocasions; unes quantes, per ser exactes. L'opinió contínua de la qual parla Baudrillard no es cura viatjant, en tot cas, sinó exercitant l'art de la indiferència.

Acabo amb un aparent gir de guió –un gir relatiu, com veuran ara– que té a veure amb el títol de l'article. No cal parlar és una de les millors cançons de Jaume Sisa. La va escriure en la seva maduresa i la va incloure al disc El congrés dels solitaris, havent anat i tornat espiritualment de molts llocs. Sisa és ara mateix –i consti que mesuro molt bé el que dic– un dels personatges vius més irrepetibles de la nostra cultura. El seu reconeixement mediàtic i institucional, però, és gairebé testimonial. ¿Vol dir això, doncs, que en aquest cas som davant d'una disfunció real i no d'un pseudoproblema com el de la imaginària senyora Zurita o el de l'ocurrència primària, tronada i políticament oportunista que no he volgut esmentar abans? No ho sé. ¿Teniu ganes de denunciar malentesos en el si de la cultura catalana? Abans de pronunciar-vos, escolteu el bolero del mestre Sisa: "No cal parlar, no cal dir res, / quan el silenci ho diu ben clar. / Obrir la boca és perdre el temps, / no cal parlar, no cal..."

stats