El no-carisma de Salvador Illa
Salvador Illa no té carisma. Però ja sabem que, en temps convulsos, el no-carisma pot ser una forma de seducció. Quan hi ha canvis i sotsobra, la gent d’ordre agusa la seva necessitat d’ordre, vingui d’on vingui. Pot ser l’ordre autoritari i radical, frontista i disruptiu, que s’està imposant a mig món o pot ser, com a alternativa vintage, l’ordre democràtic liberal de tota la vida: el dels consensos, el sentit comú, el diàleg, la previsibilitat, l’estabilitat. Malgrat les crisis de credibilitat que ha tingut el sistema –corrupció, ascensor social espatllat, desafecció ciutadana...–, aquest segon ordre té la garantia de mig segle de bonança, el de la Guerra Freda, quan a Europa el poder se’l repartien socialdemòcrates i cristianodemòcrates. Van ser temps d’avenç de l’estat del benestar i de consolidació de drets i llibertats, amb la revolució tova del Maig del 68 inclosa. Paradoxalment, la victòria per l’enfonsament de l’enemic comunista, juntament amb la globalització econòmica i el consegüent creixement industrial i tecnològic dels països asiàtics, ha acabat posant contra les cordes aquell model d’èxit europeu. ¿Hem de renunciar-hi del tot o hem de mirar d’evolucionar-lo per salvar-lo?
El president Illa va néixer i créixer en aquell món, amb l’afegit dels anys d’il·lusió catalans i espanyols de la construcció de la democràcia i l’autogovern. És un demòcrata liberal-social europeista. No és d’estranyar, doncs, que la seva fórmula sigui sumar les dues tradicions ideològiques. Quan parla d’"humanisme cristià" parla d’això. Als seus alts càrrecs els hi concreta amb un llistat de cinc punts. Primer: "fer", és a dir, decidir i actuar sense por, amb confiança. (Jordi Pujol parlava de "fer país"). Segon: tenir ambició. Tercer: no dedicar-se només a administrar, sinó a "transformar" (sovint se l’acusa de mer gestor). Quart: ser gradualistes, res de revolucions (això es pot llegir com una alternativa o una rèplica al Procés). I cinquè: tenir valors, els de l’esmentat humanisme cristià.
La diferència més gran amb Pujol és el nacionalisme. Illa, de nou segons els termes fixats en la Transició, es considera catalanista però no nacionalista, a la manera del Tarradellas del "ciutadans de Catalunya", però sense el messiànic "ja soc aquí!" Concep un país de ciutadans, no de patriotes. Una res publica més que una nació. No és, doncs, un nacionalista català. Tampoc un nacionalista espanyol: el sanchisme no és com el felipisme, tot i que està per veure fins on l’actual líder del PSOE i president espanyol està disposat a portar tant el seu pragmatisme federalista com la singularitat catalana. En tot cas, Illa creu en la convivència catalana dins d’un Estat plural. Creu que es pot seguir avançant per aquest camí. Gradualisme. Hi ha, fins i tot, qui el veu amb possibilitats de succeir Sánchez i presidir un dia el govern d’Espanya. S’hi veu, ell? ¿Espanya està preparada per tenir un president català? Catalunya ja ha tingut un digne president andalús, José Montilla, que va fer seva la catalanitat. També va ser un líder sense carisma, feiner i lúcid: va ser ell que va advertir Espanya, sense èxit, de la "desafecció" catalana.
El degoteig de fitxatges exconvergents del govern Illa té aquest sentit ideològic i estratègic: oferir estabilitat i consens democràtic, sumar les sensibilitats centrals catalanes per al progrés econòmic i social del país, tot garantint el futur de la llengua catalana en convivència amb la castellana dins d’un estat pluricultural. Amb aquest programa pretén, també, foragitar el perill de l’avanç de la ultradreta, tant l’espanyolista com la independentista. Si ens posem historicistes, el que busca Illa és una mena de Pau i Treva, una aliança mesocràtica d'ordre segur amb valors (en temps medievals va unir l'Església i la pagesia contra l'extremisme violent dels senyors feudals). Segur que en l’aposta també hi ha càlcul electoral, tot i que no per atraure directament votants de l’actual Junts, sinó catalanistes desenganyats de l’aventurisme independentista que, sense renunciar als seus ideals, acceptin la gradualitat de Rodalies i d’un finançament singular. Potser només ho pot aconseguir un socialista ben vist a Madrid i sense carisma. O potser Espanya un cop més triarà la seva pitjor versió. No trigarem a saber-ho.
