No criminalitzem els propietaris, però gravem-los
El passat dia 20, una associació de propietaris d’habitatges de Barcelona demanava als governs que no els “criminalitzin”. Com que tots tendim a identificar els nostres interessos amb els públics, argumentaven que la regulació del mercat immobiliari està desanimant els propietaris a oferir els habitatges en lloguer, amb el consegüent perjudici per als potencials llogaters. Concloïen que el que cal fer és construir i deixar que el mercat es reguli sol.
Pocs dies després, una massiva manifestació de llogaters ha exigit exactament el contrari: una enèrgica intervenció en el mercat per tal que els preus baixin. La visió dels manifestants és que la culpa de l’encariment de l’habitatge seria la cobdícia dels propietaris i les seves males pràctiques.
No sols tinc molta simpatia pels manifestants, sinó que considero que la seva pressió és l’única manera d’aconseguir que les autoritats es posin mans a l’obra per solucionar aquest terrible problema. Per tant, com més en facin, millor.
Ara bé, això no significa que tingui una mala opinió dels propietaris, ni que cregui que la situació del mercat sigui culpa seva. Els propietaris es limiten a cobrar allò que algú està disposat a pagar. Qui no faria el mateix si es trobés en la seva situació, que tiri la primera pedra.
En general, el que ens passa com a individus i com a col·lectivitats és conseqüència dels nostres actes, i el cas de l’habitatge a Barcelona no és una excepció. “Qui sembra vents recull tempestats”, s’ha dit sempre.
Si els lloguers estan alts no és per la malevolència dels propietaris, ni per cap complot ordit per cap organització mafiosa, com afirmen uns vídeos delirants d’Octuvre que circulen per les xarxes, sinó perquè la classe mitjana d’arreu del món ha descobert el turisme urbà –el del low cost i Airbnb–, perquè Barcelona és una ciutat objectivament molt atractiva i perquè els barcelonins hem fet tot el possible per “posar Barcelona al mapa”. Al mapa d’aquesta classe mitjana global. Tot va començar amb l’alcalde Serra i la candidatura als Jocs Olímpics del 1992, va seguir amb el Pla d’Hotels de Maragall el 1989, amb la instauració de la “taxa turística” el 2012 amb l’objectiu explícit i exclusiu de recaptar fons per promocionar la ciutat, amb la creació del Circuit Catalunya, etc., etc. Diumenge passat encara em va arribar un missatge institucional de presentació de la campanya Winter art season, que, segons se’m diu, “fem per posar en valor Barcelona al món per Nadal”. La decisió –que soc el primer a aplaudir– de convertir Barcelona en una ciutat científico-tecnològica avançada i el programa Erasmus, han fet la resta.
Criminalitzar els propietaris, és, doncs, objectivament injust. No sols això, sinó que ens confon, i no podem permetre’ns el luxe d’equivocar-nos amb el diagnòstic.
Construir? Si fos polític, segurament endegaria un altre pla ambiciós de construcció d’alguna desena de milers d’habitatges assequibles, però sabent que només és una manera de guanyar temps i evitar que l’opinió pública em fulmini. Construir té a tot arreu tres problemes gravíssims: que és massa lent, que és massa car i que requeriria la incorporació d’una massa laboral que no està disponible i que només podria provenir de més immigració, amb la qual cosa el problema, a curt termini, no faria sinó agreujar-se. A més, la configuració física de la metròpoli barcelonina, entre el mar i les muntanyes, fa que sigui impossible créixer mantenint la densitat pròpia d’una ciutat europea.
Les solucions que calen a curt termini són unes altres. L’única realment eficaç ja ha estat anunciada: la no renovació de les 10.101 llicències d’habitatge d’ús turístic que hi ha al municipi de Barcelona. El problema és que cal esperar fins a la seva caducitat, el novembre de 2028. Aquest serà el tema cabdal de les pròximes eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona, i caldrà veure com s’hi posicionen els diferents partits i què addueixen els que ho facin en contra.
Mentrestant, seria bo prendre mesures per millorar la difícil compatibilitat del dret constitucional a l’habitatge amb el dret, també constitucional, a la seva propietat privada. Limitar el lloguer per sota dels 30 dies és una mesura fonamental. Una altra ha de ser augmentar la pressió fiscal sobre els habitatges que no siguin primera residència.
A França, a més de l’equivalent a l’IBI (la taxe foncière) i de la taxa turística (taxe de séjour), tenen la taxe d’habitation, que grava les segones residències, i la taxe sur les logements vacants. Pel que fa a aquesta última, grava els habitatges buits amb un 34% del lloguer potencial de mercat. La qüestió, òbviament, és incentivar que els habitatges siguin ocupats per residents. Aquest, més que criminalitzar, és el camí eficaç.
