Govern de canvi, govern de la gent. On? Almenys a Palma. Només a Palma. Aquests dies Antoni Noguera és fortament criticat. Per qui? Socis de govern socialistes i sectors econòmics amb expectatives de lucre amb el lloguer turístic d’habitatges. Antoni Noguera respon a una urgència social que ja genera problemes greus en una ciutat que s’està convertint en un escenari de cartó ploma els residents habituals del qual en són expulsats i substituïts per turistes.
Analitzant la proposta d’Antoni Noguera, cal efectivament, però, aclarir dues qüestions: a) la competència no és encara municipal i b) el lloguer turístic ja està prohibit actualment per la Llei turística sense que cap de les institucions responsables hagi volgut afrontar-ho fins ara.
Ara mateix, el Govern prepara un avantprojecte de llei que diu que el permetrà, però que passa la pilota de dir on es permetrà al Consell de Mallorca i als ajuntaments. El Consell de Mallorca, precisament, i arran dels estudis previs per a l’elaboració del PIAT (Pla d’Intervenció als Àmbits Turístics), va presentar fa uns mesos els resultats d’una anàlisi exhaustiva de la realitat actual del lloguer turístic d’habitatges arreu de Mallorca contrastant-la amb llicències turístiques registrades. Els resultats reflecteixen una realitat desbordada que, en el cas de Palma, amb més del 90% de l’oferta il·legal, ja té efectes directes socials i econòmics greus.
La LAU (Llei d’Arrendaments Urbans) sembla que és l’escull per on es colen, o almenys justifiquen, aquestes activitats al marge de la llicència turística. Costa creure, però, que aquestes ‘relacions comercials’ entre turistes de dies o setmanes i propietaris de pisos disposin de contracte de lloguer i hagin dipositat una fiança prèvia per poder gaudir d’un Airbnb al centre antic de la Ciutat, no és ver?
Davant tot aquest panorama de realitats sobrevingudes i respostes polítiques més que absents, entenc l’anunci d’Antoni Noguera com a “OK, a l’Ajuntament de Palma ja tenim els deures fets: un estudi sobre accés a l’habitatge ens alerta que el lloguer turístic perjudica greument una situació que ja és, en l’actualitat, un problema social. Per tant, avís que: a) quan la llei entri en vigor i ens passi la pilota als ajuntaments, Palma el prohibirà. I b) actuarem per fer complir la legalitat vigent fins que no s’aprovi la nova llei”.
Ambdós anuncis mereixen un tractament diferenciat. El primer, per valent. Per primera vegada, algun polític reacciona davant un problema social greu que altres pretenen negar i ja adverteix quina serà la seva línia: garantir el dret a l’accés a un habitatge i combatre l’especulació per sobre dels interessos econòmics. El segon no hauria de merèixer cap atenció especial: hauria de ser el més obvi del món que aquest fos el paper de les institucions, fer complir la legalitat.
I qui ha reaccionat a la contra i a l’atac?: els que veuen perillar les seves expectatives de lucre i aquells pels quals les polítiques d’esquerres són, a l’hora de la veritat, tan sols eslògans de campanya (Govern de canvi?). I em referesc al PSOE. Algú ha entès de veres el paper que havien de jugar en aquest govern històric les diferents forces polítiques: MÉS havia de liderar, estirar i, si cal, tensionar amb el suport de Podem per aconseguir unes polítiques vertaderament d’esquerres i arrossegar-hi el PSOE. A Palma sembla que s’ha entès i, des d’una àrea tan complexa i sotmesa a tantes pressions com és Urbanisme, s’han donat missatges clars que aquí es treballa per a la gent. I bé saben –sap Noguera– que aquesta és la política que respon a les expectatives dels seus votants. Ja en tenim prou dels “s’ha d’escoltar tothom” (tothom que se’n beneficia, no tothom que ho pateix), que s’apel·li a la prudència per justificar la inacció política i se cerquin ‘consensos’ de despatx per tenir ‘tothom’ content. Consensos o acords que tenen com a conseqüència, per exemple, l’aparició sobtada d’un aparcament dins un parc natural. Noguera ha posat en evidència els seus socis de pacte i el seu propi partit, i això, veient el rumb de les circumstàncies, era el que calia i esperàvem aquells que ens vàrem creure, potser il·lusos, que aquests partits sí que governarien les institucions per a la gent.