No deixar res per verd

A l’espera que la presidenta Prohens aconseguesqui qualque dada (no percepcions, per favor!) que la inciti a posar en marxa la primera acció real contra la saturació turística, l’estiu va fent el seu camí: nou rècord a l’aeroport de Palma amb 19 milions de passatgers el 2024; el GTPI es manté intacte (per damunt dels 80 punts segons Mabrian) a pesar de les protestes de principi d’estiu; Travelgate confirma una pujada del 20% de les reserves després del 21 de juliol, data de la gran manifestació “turismofòbica”; l’activitat aeroportuària augmenta un 8% sobre els 31 milions de passatgers del 2023...

Les dades no es disparen només a l’estiu: les Balears reberen 2.201 alumnes durant el curs 2023-2024, la població de l’Arxipèlag ha augmentat 6.312 persones els primers sis mesos de l’any, el 98% dels nous residents de Mallorca són estrangers... A priori semblen dades prou contundents, però al Consolat prefereixen esperar. Qui dia passa, legislatura empeny.

Tot i haver-se documentat casos de residents mallorquins que relaten quadres claustrofòbics severs i/o recurrents, no hi ha motiu per a l’alarma. I molt menys per a l’acció. La claustrofòbia és una “percepció” i la reacció institucional no s’hi pot basar. Un Govern seriós espera a tenir dades rigoroses i no es deixa dur per indicadors “menors”: el 31 de maig les Illes Balears arribaren a un nou rècord de pressió humana amb una càrrega demogràfica de 1.805.372 persones, un 4,1% més que l’any anterior (Font: Ibestat); l’1 de juliol la població de Mallorca va arribar als 962.479 habitants (Font: INE). Tot i l’aparença solvent, no deuen ser indicadors prou qualificats per a l’Executiu, que insisteix a “esperar les dades”.

Mentrestant, van passant trens. La majoria, els perdem, a l’espera de confirmar –o no– tantes certeses suposadament infundades. D’altres descarrilen impunement sobre la desfeta: amnistia urbanística, afebliment dels mecanismes de control mediambiental, legalització d’atrocitats en sòl rústic, ampliació de l’aparcament que injecta visitants al Caló des Moro...

Deu ser una percepció, ja és clar, però diria que cada mil·límetre de l’illa està en venda. A Mallorca no deixam res per verd. Cada racó és monetitzat per l’emprenedoria local i global. Cada paret, voravia, placeta, caseta, caminoi, pinar... Tot pot ser convertit en banderola publicitària, airbnb, xiringuito chill-out, beach club, terrasseta hipster, circuit de buguis, camp de tirolines... Cada centímetre es mercantilitza fins a l’extenuació. Sembla que hem renunciat a la inalienable dignitat d’allò que no té una utilitat concreta i peremptòria. Com és “no útil” el color del cel o l’olor de la mar.

La visió més paradigmàtica és l’arribada a Mallorca per l’aeroport. Si fa estona que no es viu l’experiència, resulta literalment asfixiant. Des del moment en què es posa un peu a la terminal de Son Santjoan –eminent metonímia de Mallorca– el viatger –turista o resident– arriba a la suprema revelació: tot és susceptible de ser venut o comprat.

A l’aeroport de Mallorca tot anticipa l’experiència de visitar una illa devastada. Tot predisposa a interioritzar ràpidament el model triat: l’excés i la banalitat. Massa llum, massa trull, massa gent, massa intermodalitat, massa bars, massa punts de venda innecessaris, massa marques de luxe, massa alcohol i tabac. L’única cosa mala de trobar a l’aeroport és la farmàcia.

La recta final cap a la sortida és digna de Terry Gilliam a Brazil: un garbuix d’estímuls assalten el viatger, que evoluciona impotent sobre una cinta transportadora: propaganda dels festivals de música “y ambiente” replicats mimèticament a totes les ciutats mediocres, publicitat del Mega Park amb un pastitx de dibuixos suposadament mironians, columnes convertides en grans serps policromades anunciant el parc aquàtic de l’Arenal, tiqueters de Marineland repartint flyers a peu de pista, màquines expenedores de begudes, txutxes o snacks... Tot a ple rendiment. Bé, tot menys la pantalla que hauria d’informar sobre la sortida dels equipatges. L’únic detall que li ha passat per alt a la molt lucrativa –i extractiva– Aena.

La sortida a l’exterior, el paroxisme. Les tribus d’Israel avancen exorcitzades, entre rengleres de trolleys i carretons, cap a l’altar col·lectiu aixecat en honor del transport motoritzat: l’estressant parada de taxis, l’infinit aparcament de transfers, el faraònic pàrquing de quatre plantes en superfície visible des de tota la badia, el caòtic pas dels cotxes particulars, la raquítica terminal de busos...

Unes altíssimes columnes que apunten cap al cel subratllen la sacralitat del lloc i del moment. Algú degué pensar que pintar-les de color taronja i aprofitar-les per anunciar-hi una empresa de rent a car era sens dubte una idea brillant.