No diràs el nom de Cerdà en va
L’Eixample de Cerdà tenia grans espais verds, que no esdevenien espais interiors perquè estaven connectats amb els carrers. El verd era el 50% de l’espai públic. Les diverses configuracions dels dos laterals construïts permetien la continuïtat de parcs, places i avingudes verdes a cada illa. Aquest era l’Eixample de Cerdà. Mireu l’excel·lent documental de Francesc Escribano: Els plans de Cerdà (2020).
150 anys de pressió per desvirtuar el model original. Sobre el projecte original, els propietaris del sòl van impulsar un locaut perquè van considerar que els aprofitaments no eren suficients. Ja d’entrada, el 1860, la idea d’illes obertes va decaure. Se’n van beneficiar, d’una banda, els grans terratinents que tenien sòls a la plana de Barcelona. El meu avi va aconseguir un lloguer el 1903 en un dels edificis que es van construir en els terrenys del marquès de Robert. Ell, com el marquès d’Alfarràs, els de Moja, els de Castellbell... van fer l’agost (llegiu la tesi de José Miguel Sanjuan sobre les elits barcelonines).
L’aristocràcia posava el sòl i la burgesia posava el capital. Els burgesos catalans que havien fet bons beneficis amb el tèxtil i els indians retornats de les Antilles van prioritzar la inversió immobiliària a la productiva. Els sona?
Aquestes dinàmiques especulatives van continuar durant el segle XX i el XXI; són conegudes les remuntes de Porcioles o la construcció de Diagonal Mar. També pel que fa als habitatges, amb la fragmentació, els increments salvatges de lloguer o el sobredimensionament de l’oferta d’oficines, hotels i pisos turístics.
L’altra gran aportació de Cerdà és la visió metabòlica. La ciutat era insalubre, sense clavegueres, sense llum, sense verd, sense places, sense ventilació... i era inundable. La secció regular i l’orientació del carrer de 20 m de l’Eixample amb un doble alineament d’arbres (i parcs oberts a cada illa), una claveguera i enllumenat amb dues amples voreres sorgeixen d’una acurada anàlisi higienista. Avui els problemes socioambientals de la ciutat s’han de tornar a afrontar.
La ciutat no pot ser vista, ni viscuda, ni dissenyada per aquells que només pensen en el seu benefici immediat. La ciutat com a màquina productiva que expulsa el veïnat, o que és nociva per a la salut i per a la socialització de les persones que hi viuen, no és ciutat. Aquest era, precisament, el motor de Cerdà: generar un espai tan productiu com igualitari i habitable. Qui analitza la ciutat només des del primer dels vessants i s’oblida del segon fa trampes. O diu el nom de Cerdà en va.
Els reptes als quals donava resposta Cerdà o no s’han resolt o han canviat. Cerdà no va imaginar el cotxe. Tot i que el seu disseny s’hi ha adaptat perfectament. Però l'abús del cotxe ha generat que hi dediquem el 60% de l’espai públic (què en diria Cerdà, d’això?). També ha generat uns nivells de contaminació de l’aire i una ocupació inacceptable de carrers i voreres. També ens hem d’ocupar del canvi climàtic, tant per mitigar-lo com per adaptar-nos-hi. I la ciutat no ha esdevingut igualitària.
Després de 150 anys d’especulació i densificació, ens queden els carrers. Recuperar els interiors d’illa tancats per posar-hi verd i accés públic és una bona idea, però lenta, lentíssima. I insuficient, en qualitat i quantitat. Així que cal actuar al carrer per guanyar espai públic per a la vida quotidiana, per afegir verd a aquesta densíssima ciutat, per afavorir la mobilitat activa i pausada, per incorporar sistemes de drenatge sostenible. Avui la resiliència davant els episodis meteorològics extrems (sequeres més sovintejades i més llargues, onades de calor, ruixats més intensos...) generats pel canvi climàtic és una emergència.
Molts dels parcs de l’Eixample existeixen gràcies a l’acció veïnal que es va oposar a l’especulació (Parc Joan Miró, Espanya Industrial, Pegaso, Clot...). Perquè les dinàmiques especulatives, si no es regulen i s’orienten, destrueixen la ciutat. Per això el risc de més gentrificació en els carrers especialitzats per al vianant és un fet que cal regular. Per això, al costat de la intervenció física, la compra d’habitatges per fer lloguer social, el pla d’usos, l’obligació del 30% d’habitatge social a les grans rehabilitacions, la regulació de les black kitchens o de les electrolineres, la regulació de lloguers, el PEUAT... són exemples d’instruments urbanístics i de gestió urbana necessaris per acompanyar la reforma física d’aquests carrers. Quan només converteixes un carrer en zona de vianants, tens un preciós, caríssim i buit de veïns Portal de l’Àngel.
Cal una nova visió física de la trama Cerdà i una clara regulació de les dinàmiques especulatives que van en contra del seu projecte des de fa 150 anys. El que ens cal és més aportació d’idees amb perspectiva socioambiental i menys utilització del nom de Cerdà en va.