El que no diu Santiago Abascal

Ignacio Garriga, el secretari general de Vox, va ser vexat dimarts des dels micròfons d’esRadio, per Federico Jiménez Losantos. Agafant-se a la dita cubana de l’època d’El meu avi (“Qui fos blanc, encara que fos català”) va dir: “Doncs Déu no va ser generós i als Garriga els va fer catalans i negres”. Ràpidament, en Garriga va fer un tuit on refermava l’orgull que sent per la seva mare (no esmenta la comunitat negra) i per ser català i on el titllava de “racista fastigós”. Llavors, el líder del partit, Santiago Abascal, el va repiular tot dient: “Encara que hi ha coses que no s’esperen mai, sabem que estàs endurit en pitjors batalles”. També li va dir que és “un orgull per a milions d’espanyols que confien en Vox”.

Un columnista es pot analitzar, estudiar per allò que escriu, esclar, però encara es pot analitzar i estudiar més per allò que no escriu. No li preguntis de què escriu. Pregunta-li de què no escriu. La dita popular ens recorda que “ets el que menges”, però, n’estic convençuda, en dono fe, sobretot “ets el que no menges”. Jo no soc, si soc, els enciams que m’he menjat. Si de cas soc, o voldria ser, els entrecots que no m’he menjat. I bé. De què no parla, en aquest tuit, Santiago Abascal? Li diu que hi ha coses que no s’esperen mai –i és cert– però que ja sap que “està endurit en pitjors batalles”. Què vol dir? Que pitjors insults per negre i/o català deu haver sentit? Que això l’ha endurit? La paraula exacta per entomar insults és batalla? No parla de racisme, d’odi. No diu que és inadmissible que s’insulti algú, en aquest cas del seu partit, pel color de pell o per l’origen. No ho aprofita per donar suport a totes les comunitats que pateixen racisme. El que és revelador d’aquest tuit és tota la immensitat de coses que no diu.