No era “l’efecte Sánchez”, companys
Passada una setmana de la contesa electoral darrera s’enyora qui faci, des del mallorquinisme d’esquerres, una mica d’autocrítica amb cara i ulls. N’hii ha per fer-ne. Fer autocrítica és indispensable sempre. Per als hereus de la tradició del PSM i d’una part del PCE illenc podria ser senzill fer una autocrítica més o manco poc severa de les seves decisions del darrer cicle. Però si no ho fan s’equivocaran. Han obtingut els millors resultats des del 1999. Cert. Tornen a un escenari semblant al 2007. És veritat. A Manacor ha anat molt bé i a Montuïri també. Genial. A sa Pobla s’ha fet una de les millors campanyes municipals de l’arxipèlag. A Deià un gran tipus com en Lluís Apesteguia serà batle. Magnífic. Però s’han perdut la meitat de vots al Parlament. La meitat. A l’Ajuntament de Palma s’ha passat de la fantasia, el 2015, de gairebé fer el ‘sorpasso’ al PSIB –amb només 4.000 vots per davall dels socialistes– a tenir 20.000 vots manco que ells. Sisena força. Malgrat l’efecte Noguera. Al Consell de Mallorca, de quasi empatar amb els d’Armengol fa quatre anys es passa als 45.000 vots de distància. Repensar-se és indispensable.
El món de MÉS ha tingut un resultat dolent, en comparació amb el 2015. Però com em deia un mestre dels indispensables, el 2015 va ser un moment fora de la història. Un no-moment. Post-15-M, post-Bauzá i postcrisi. Anticipant-se a Podemos i a l’esclafit del Procés Català. Amb la monarquia, el PP, el PSOE i la banca col·lapsats al mateix moment. No fer un bon resultat en aquell context hauria estat penós. Saber-ho i no oblidar-ho ajuda a centrar-se. L’autoanomenat “ecosobiranisme” –una denominació singularíssima que crec que no té referents homologables enlloc d’Europa– arrossega mals diversos. Alguns, estructurals. Malgrat la xamba enorme que és la seva existència, em sembla prou evident que hi ha un element indispensable que hem d’afrontar. Quin és el model socioeconòmic que defensa Més? A quins sectors de les classes populars i mitjanes mallorquines serveix? El vell ‘catch-all party’ pessemer, fins quan podrà durar? El 30% d’illencs que ho passen realment molt malament per arribar a final de mes s’hi veuen reflectits? Quina és la via, per l’artefacte polític sorgit del llarg camí que va començar amb Progressistes per les Illes i el Bloc per Mallorca? Ser quelcom semblant a l’Esquerra Republicana junquerista amb imatge de verds europeus? Si és així, fora bo que Xurí i els seus llegissin bé què diu Junqueras des de la presó pel que fa a alguns temes –d’altra banda, i en la mateixa línia, les europees i els 10.000 vots per al president Puigdemont ens mostren que els que s’escindiren del PSM el 1987 dient que Mateu Morro era “massa comunista” no s’equivocaren… partint. Per contra, la relació amb l’ecologisme i el moviment per la llengua s’haurà de veure cap on va i caldrà que tothom expliqui i reflexioni per què s’han trencat tants ponts.
La llista d’errades i virtuts de les polítiques que s’han fet tendria poc sentit, ara. Hi ha fenòmens de fons més importants. La dinàmica demogràfica va a la contra dels partits autocentrats. S’ha fet massa poca feina real per allò que al Principat diuen “ampliar la base”. No s’ha de defallir en aquesta direcció. M’ha preocupat, també, que a vegades la generació de gent més gran quedés molt en tercer terme. Especialment a la base. Qui millor coneix el teixit veïnal de les barriades de Palma i els nostres municipis són els veterans de l’esquerra mallorquinista. La gent de 50, 60 o 70 anys és molt necessària a la trinxera.
Al final, allò important, allò decisiu, és el capital polític i ètic que històricament té l’espai sobiranista i progressista: l’honestedat. Això no es pot perdre. Si hi ha quelcom salvable, encara, per pur, és una manera de fer política que sigui honesta i anticínica. El cinisme és un verí que ho podreix tot. Com a mallorquinista d’esquerres el que demanaria a les organitzacions que ara han de asseure’s a meditar és que no siguin cíniques i que pensin pel bé del nostre poble. La humilitat, no anar pujats, evitar l’endogàmia excessiva i valorar la formació dels quadres polítics hauria de ser marca de la casa. Donar la culpa a “l’efecte Sánchez” no em sembla correcte. Hi ha esperança, tanmateix. Joan Ribó ha pujat a València, Colau ha aguantat malgrat tot a Barcelona –encara tenc l’esperança que ella i Maragall s’entenguin! ERC ha arrassat. Als comicis europeus, 43.000 illencs han votat forces sobiranistes. Hi haurà, tot i un canvi en la composició del bloc progressista, una legislatura més en què no governaran els bàrbars, que deia en Damià Pons. Ara caldrà pensar si s’entra a gestionar o no. Si es refan relacions i complicitats o no. Però, per favor, d’entrada, prou donar la culpa sempre als altres de les errades pròpies.
