No em preocupa la imatge de Barcelona

Hi ha gent que diu que està preocupada per la imatge que ha ofert Barcelona arran dels problemes d’organització amb un parell d’etapes de la Vuelta ciclista a Espanya, i un bon projecte polític seria aconseguir que aquesta mena de frases no puguin ser proferides sense que a l’emissor li faci una mica de vergonya. Per la ràdio vaig arribar a sentir: “Qui es pensi que Barcelona no pagarà un preu per això, està molt equivocat”. Si hi sumem que aquesta mateixa setmana s’ha engegat l’aparell publicitari de la Copa Amèrica, tenim una oportunitat perfecta per entrenar-nos en la detecció i combat d’un xantatge emocional que fa dècades que aixafa l’ànim dels barcelonins de maneres insidioses i subtils.

El barceloní ha estat condicionat com el gos de Pàvlov per salivar cada vegada que se li diu que la seva ciutat apareix a dalt de tot d’algun rànquing internacional de ciutats desitjables. La cara B d’aquesta educació moral és una angoixa difosa i una sensació de calamitat imminent si resulta que la ciutat ha projectat una mala imatge. ¡Projectar una mala imatge! Que tot plegat és un constructe colossalment arbitrari es veu en el fet que no ens fa ni fred ni calor la posició que ocupa Barcelona en el rànquing de la producció de patents o de la qualitat de l’aire. Ja fa anys que repetim com lloros que caldria invertir les prioritats, però la clàssica fotografia de campanya de La Vanguardia de les darreres eleccions municipals va consistir en els quatre candidats allargant el dit per tocar el trofeu de la Copa Amèrica. Part del rebombori amb la Vuelta ha vingut perquè l’episodi ha estat etiquetat com “el primer examen de Jaume Collboni”, quan potser s’haurien pogut aprofitar mil qüestions més substancials per pressionar el nou alcalde.

El problema polític de Barcelona és com aprofitar i redistribuir els fruits disruptors i desiguals del seu atractiu, no com incrementar-los. En el futur previsible, la demanda de visitar-nos puja i pujarà molt més del que la ciutat pot assumir. Les condicions que fan de Barcelona una de les ciutats més atractives del món són robustíssimes: el Mediterrani, les joies arquitectòniques, el gruix de la història, etcètera. En canvi, cada any el desenvolupament econòmic del món suma uns quants milions de persones a la classe mitjana cobejosa de contractar viatges low-cost. La idea que la imatge de Barcelona pot perdre pistonada en cap sentit rellevant per a la vida dels barcelonins està tan demencialment sobredimensionada que s’ha convertit en un mecanisme perquè els barcelonins pensem amb lògiques que van en contra dels nostres interessos més elementals sense ser-ne conscients.

Per sort, explicar que aquest model és absurd i n’hi ha d’altres de possibles és una feina que ja ha fet gent molt qualificada. Un dels més plaents de llegir és Miquel Puig, que aprofitant les eleccions va treure l’interessantíssim La ciutat insatisfeta (Ara Llibres), on s’explica meridianament que el turisme és una activitat de poc valor afegit i que l’única manera de fer-lo rendible, equitatiu i sostenible és limitar-lo. L’altre factor clau que faria que la capital de Catalunya torni a ser “la protagonista del seu temps” igual que ho va ser en el passat i, més prosaicament, que permetria que la resta de feines que es fan a la ciutat estiguin ben pagades, seria que vora un 10% dels barcelonins treballessin en sectors innovadors. També convindria temperar la generalment encertada fal·lera per l’economia de la innovació llegint Barcelona no té solució (Viena Editorial), d’Antonio Baños, on se’ns recorda que tan important és reindustrialitzar la ciutat com vetllar perquè la reindustrialització sigui de baix a dalt i no la dominin certs oligopolis.

La conversa política a Barcelona tendeix a deixar-se endur per una inèrcia desenvolupista que rebaixa el nivell dels debats i redirigeix les prioritats i el sentit de l’autoestima del barceloní cap a llocs contraproduents. La piconadora té tanta força que fins i tot l’outsider que havia d’esmenar un maragallisme esgotat, Ada Colau, ha acabat passant per l’embut amb la foto de la Copa Amèrica. No cal parlar de Xavier Trias, que tenia el model més desenvolupista de tots i va guanyar les eleccions; Ernest Maragall, que va ser incapaç de comunicar una visió diferent de la ciutat, o Jaume Collboni, que ha fet una campanya basada en la nostàlgia olímpica.

L’energia que podem destinar a amoïnar-nos per les coses és limitada. Amb el consistori municipal sense cap força capaç d’impulsar una alternativa creïble que ha quedat, els polítics tornaran sempre que puguin a la zona de confort del desenvolupisme i els rànquings. Dependrà de nosaltres fer sentir als partits i als mitjans que les preocupacions són unes altres. Un primer pas és activar l’escepticisme més profund cada vegada que algú parli de “la imatge que projecta Barcelona”, una manera de pensar la ciutat que els temps han fet obsoleta i verinosa.