No equivocar-se de feina
No fa gaire em van preguntar que què diria sobre la vocació, en aquesta època que els joves potser no tenen clar què volen ser de grans. Error. Això ha passat sempre. Serrat ja cantava, referint-se a la seva generació: “Si encara no sabem, senyora, què serem quan siguem grans”. O sigui que, si de cas, la diferència amb fa quaranta anys és que aleshores els camins professionals encara eren els clàssics i hi havia molts menys estudis per triar. I era una societat molt més jeràrquica, menys rica i molt menys assistida, en què molta gent acabava fent allò a què l’obligaven els pares o el que obligava la necessitat de la butxaca familiar.
M’hi ha fet pensar María Jiménez, professora d’ètica a la Facultat d’Infermeria de la Rovira i Virgili, que en una entrevista a l’ARA diu: “El concepte de vocació és complex. [...] No els jutjo, però entre els joves veig que no tenen associada la vocació per la infermeria ni al sacrifici ni al voluntariat. [...] Tenen una idea bucòlica que ajudaran les persones, però m’he trobat amb estudiants que no han anat mai a un hospital o no han vist un malalt de càncer patint”.
No equivocar-se de feina per culpa d’una “idea bucòlica” és responsabilitat del jove. Cal que surti de casa a mirar i a preguntar i no es conformi amb una xerrada a l’institut o amb una visita a una fira d’orientació professional, ni es deixi enllaminir amb l’argument que aquells estudis tenen molta sortida. Fins i tot les feines més vocacionals o més ben pagades poden cremar, per tant, cal no escatimar hores en la fase d’aprenentatge, entendre que cap feina és perfecta i assumir que treballar, igual que fer-se adult, és assumir responsabilitats.
