No ens equivoquem amb els joves
És ben fàcil lamentar que els joves d’avui dia són més ignorants que nosaltres a la seva edat. Per començar, perquè no podem saber exactament qui érem nosaltres a la seva edat i perquè tenim una entranyable tendència a idealitzar-nos. Personalment, em record llegint Turguenev a la biblioteca de la universitat, on revisava cada dia tots els diaris que tenia disponibles. Em vaig manifestar contra l’OTAN, contra la reforma educativa de Pilar del Castillo –com que el seu nom té una rima fàcil, ens va anar la mar de bé fer lemes poètics com “Pilar del Castillo, hija del Caudillo!”–, contra les corregudes de toros i alguns vespres vaig anar amb un esprai al polígon de Son Castelló, on jo creia que es concentrava la classe obrera mallorquina, a fer pintades de tema polític.
Tot meravellós fins que em trob amics de joventut que em recorden aquell dia que vàrem agafar el cotxe en un estat deplorable, que em vaig enamorar d’un imbècil i plorava gairebé diàriament per ell, que un dia d’estiu em vaig tirar vestida a la mar perquè tenia la regla i calor a la vegada, i que m’adormia a qualsevol banda, per incòmoda que fos –la meva fita en aquest àmbit va ser quedar-me torrada a l’assaig del grup del meu al·lot de llavors, que tocava heavy metal.
És com la mania estúpida de pensar que el passat era millor i que el present és una merda total. Per fer aquest raonament, cal oblidar la traumàtica caiguda de l’URSS i l’arribada d’un personatge com Ieltsin al poder, la guerra de Bòsnia, les onades de fam a l’Àfrica, les massacres a Ruanda, els GAL, i podria continuar fins a omplir una pàgina –o més. Vivim els temps que vivim, i el que hem d’intentar és no perdre mai la nostra humanitat. Amb això ja tenim molt guanyat.
És important que no ens equivoquem amb els joves, perquè a nosaltres tampoc no ens va agradar en el seu moment que ens jutjassin. Són persones que encara no estan cuites, que s’estan fent, i cadascuna té un ritme de cocció. Necessiten ajuda per anar tirant, però no que els asfixiem amb els nostres judicis i prejudicis. Cal una ajuda observadora i silenciosa, respectuosa, fins i tot quan sabem que s’estan equivocant i que patiran.
Nosaltres no érem tan increïbles ni cultes com pensam, i tampoc no teníem converses elevades amb els nostres amics. Per què els ho exigim a ells? Els seus interessos no són ni pitjors ni millors, són els seus. És cert que algunes coses no les fan bé. Però què aprendran si no s’equivoquen i no es troben entrebancs?
