No, Europa no s’està morint
L’onada guanyadora, que assisteix amb crispetes i certa satisfacció al desplegament per fascicles del nou aterratge de Donald Trump a la Casa Blanca, mira amb expectació la sacsejada que pot arribar des de l’altra banda de l’Atlàntic per desestabilitzar la Unió Europea.
La victòria electoral de la disrupció trumpista i l’eufòria desreguladora dels mercats que ho celebren semblen certificar la feblesa d’una Unió Europea enviada ja, per a alguns, al costat equivocat de la història.
Europa està desconcertada i dividida. La seva dependència cada vegada més gran de la Xina i l’amenaça d’uns Estats Units hostils dibuixen un panorama complicat per a una Unió condemnada a quedar atrapada en la confrontació comercial i tecnològica entre Washington i Beijing.
“Europa s’està morint”, sentenciava a X, fa només uns dies, Elon Musk reproduint el mapa de la crisi de fertilitat que viu el continent. És cert, la UE només representa avui poc més del 5% de la població mundial, quan a principis del 1900 els europeus eren una quarta part dels habitants del planeta. La Xina també té un greu problema d’envelliment de la seva població; i el creixement demogràfic dels Estats Units depèn totalment de les minories, i especialment dels hispans, que representen el 90% del creixement total de població nord-americana i també el gruix principal dels 10 milions de ciutadans amenaçats per la deportació massiva que anuncia el president electe.
El desequilibri més important del planeta en aquests moments és el desequilibri demogràfic. El repartiment desigual de persones i de riquesa. La inseguretat alimentària ha assolit noves cotes, i la pobresa extrema ha tornat a créixer des de la pandèmia de la covid-19.
Des del 2020, els cinc homes més rics del món –quatre dels quals, magnats tecnològics dels Estats Units (Elon Musk, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg i Larry Ellison)– han duplicat la seva fortuna. Durant el mateix període, gairebé cinc mil milions de persones a tot el món s'han tornat més pobres. Segons Oxfam, al ritme actual caldran 230 anys per posar fi a la pobresa.
La desigualtat demogràfica, agreujada ara per unes polítiques antiimmigratòries contràries al dret, suposa una crisi global, no només europea. No hi ha guanyadors en l’autodestrucció.
Però ara la lògica corporativa, personificada en Elon Musk, està a punt de prendre el control del Despatx Oval –si aquesta aliança de conveniència que ha forjat amb Trump és capaç de superar el test de resistència dels seus respectius egos–. Unes relacions internacionals que ja s’havien fet transaccionals es preparen per adaptar-se a la imprevisibilitat de la nova administració nord-americana. “Esperem que no faci a la democràcia nord-americana el mateix que va fer a Twitter”, ironitzava el ministre d’Afers Estrangers francès, Jean-Noël Barrot. Ironia per amagar la por.
Per a la Unió Europea es tracta d’un desafiament existencial, que va més enllà del perill de la irrellevància. No, Europa no s'està morint: però el que sí que està amenaçat de mort –per seguir amb els mals auguris de Musk– és el sistema internacional fundat el 1945, que es basava en promoure la democràcia a nivell interior i el multilateralisme a nivell exterior. La nova realitat global obliga a superar aquell statu quo post Segona Guerra Mundial que ja no s’ajusta al poder de les noves potències. Però, qui té avui la capacitat d’imaginar una nova arquitectura global i el lideratge per buscar els acords necessaris per edificar-la? En un moment en què la democràcia perd terreny davant les temptacions autoritàries i l’excés d’individualisme, i els consensos globals en favor d’una governança compartida són cada cop més febles, la vella Europa torna a sentir-se vulnerable. “No estem preparats, i només ens podem culpar a nosaltres mateixos”, assegurava fa poc un membre de la CDU alemanya en un debat a Chatham House.
El que està en perill des de fa temps és Europa com a història de reconciliació i progrés social. És l’Europa del consens –per molt burocràtic, descoratjador i allunyat de la realitat que pugui semblar sovint–. La fortalesa de la UE la determina, en primer lloc, la voluntat dels seus estats membres. Són ells –i no Trump– els que han afeblit les capacitats de la Unió.
