No existeix, el "món gobal"!

La gestió de la vacunació contra el covid-19 ha posat en relleu la manca d’estratègia mundial. La cobdícia dels països del Nord global, una vegada més, ha deixat al marge molts països del Sud global. Actualment, mentre que a Occident, inclosa Espanya, ja s'administra la tercera dosi de reforç, una gran part de la població mundial encara no ha rebut la primera dosi o no ha finalitzat la pauta completa.

De fet, només el 6,2% de les persones dels països econòmicament més febles han rebut almenys una dosi. Segons Our World in Data, la mitjana mundial se situa en el 46,55% de població amb la pauta completa de vacunació. Doncs bé, països com Portugal (88,87%), Espanya (80,77%), el Canadà (76,82%) i Itàlia (73,46%) superen de llarg aquesta mitjana, mentre que països com Sud-àfrica (25,77%), Egipte (16,85%), Kènia (6,08%), Nigèria (1,90%) o Etiòpia (1,23%) no arriben ni al 30%. La diferència és indecent.

I a conseqüència d’aquesta insolidaritat tan punyent apareix una nova variant del covid-19: l’òmicron. La resposta inicial, una vegada més, insolidària: sol·licitud de tancament de fronteres i prohibició de viatjar a la Unió Europea des de determinats països del sud d’Àfrica, en comptes de canviar d’estratègia i avançar per assegurar la vacunació a escala mundial.

Hem de preguntar-nos, doncs, per a què serveixen veritablement les agències internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (l’OMS), si davant d’una emergència mundial no són capaces d’assegurar la salut de tota la població mundial. És evident que l’estratègia promoguda per l’OMS mitjançant el programa Covax (una iniciativa público-privada) per administrar vacunes als països del Sud global ha fracassat i no ha assolit els resultats desitjats. Entre les causes, l’incompliment dels acords per parts dels països donants, la descoordinació i el retard en l’entrega de vacunes.

Clarament no es tracta d'un problema de recursos perquè no hi hagi vacunes suficients, sinó de falta de voluntat política. El que no és admissible és que en algunes comunitats autònomes com Madrid i Catalunya caduquin desenes de milers de dosis de vacunes mentre en altres indrets del món en falten.

Lamentablement, això no és nou. El sistema fa temps que s'ha col·lapsat. La pandèmia no ha fet més que fer evident el privilegi de què gaudim una part de la població, però del qual una gran part no es pot beneficiar: tinguem en compte que la població dels països del Sud global és molt superior a la població del Nord global.

Ja hem dit que hi ha vacunes suficients. Però els compromisos no s’han complert. L’OMS s’havia fixat l’objectiu d’arribar a vacunar el 10% de població de tots els països a finals del mes de setembre d’enguany. Però en 56 països, la majoria de l’Àfrica i l'Orient Mitjà, no havien arribat a aquesta xifra d’immunitat. La nova estratègia de l’OMS és arribar a finals d’any a vacunar el 40% de la població a tots els països i el 70% a mitjans de l’any 2022. Dubto molt que es materialitzi.

L’especulació econòmica intrínseca al model capitalista en el qual vivim apareix en tot moment, fins i tot en una pandèmia mundial. L'especulació amb la vacuna ja en va provocar l’encariment del preu i la impossibilitat d’accedir-hi per a determinats països.

És vergonyós que no existeixi una resposta global als grans reptes mundials, passa com amb altres grans reptes de salut global com el VIH/sida (recordem que la major part de les persones afectades sobreviuen al continent africà, sense accés a retrovirals) o l’emergència climàtica: la Cimera de Glasgow va produir acords favorables per als països rics quan, de fet, continuen morint milers de persones a causa de les sequeres severes, les inundacions i els fenòmens naturals cada vegada més letals, i mentre líders mediambientals segueixen sent assassinats (especialment a Llatinoamèrica) per protegir un medi ambient del qual ens beneficiem i ens beneficiarem tota la població mundial. Si no encarem els grans reptes mundials de manera conjunta i solidària, el fracàs de l'espècie (i del planeta) està assegurat.