Abans no es feien millors cançons
Després d’una nit de marxa, vaig arribar a ca meva cantussejant El toro y la luna, la cançó d’aquell estiu de la meva adolescència en versió de Los Centellas. El meu pare era a la cuina que berenava i, abans d’iniciar una conversa, va completar l’última part de la tornada. Em vaig quedar paralitzat perquè no aconseguia entendre com era possible que aquell senyor pogués cantar allò. Vaig patir un curtcircuit intergeneracional. “Els joves creis que el món ha començat a existir amb vosaltres, però aquesta cançó té més anys que jo”, em va dir.
Ara mateix, ja som el meu pare. Descobresc remescles de temes que triomfen en les llistes de vendes i necessit trobar algun adolescent a qui treure del seu egocentrisme i explicar-li que això ho ballava abans que ell nasqués. Ho faria sense gens de nostàlgia, un dels trets més característics actualment a la cultura popular. Els millennials han arribat a un punt en el qual reivindiquen discos, cançons i pel·lícules als quals no els ha donat ni temps d’aconseguir l’estatus de clàssic. A penes han començat l’edat adulta i ja estan mirant cap enrere i assegurant això tan boomer de “ja no es fa música com a la meva època”. I no, la teva època no va ser més bona musicalment o cinematogràficament; només que al teu cervell, per pura biologia i edat, aquests temes o cintes hi han deixat una empremta indeleble en estar associats a unes experiències viscudes amb més intensitat. Les plataformes d’streaming, amb tot el control de les nostres dades, ho confirmen: els que tenien entre 13 i 15 anys quan es va publicar, per exemple, Creep de Radiohead són els que en mantenen les xifres d’escolta.
El sistema ha trobat la manera –sempre ho fa– de monetitzar la nostàlgia: proliferen els festivals amb un cartell ple de grups o solistes que a penes van aconseguir un èxit i les plataformes audiovisuals paguen quantitats ingents de doblers per tenir al seu catàleg sèries que van gaudir del favor del públic fa dues dècades. Els concerts estan plens i aquestes sèries es troben entre les més vistes; tot això quan es fan més música i productes audiovisuals nous. La nostàlgia és, en definitiva, aquest lloc segur al qual tornar en moments d’incertesa; el sentiment que permet obviar un present saturat d’estímuls. Tens més on triar i prefereixes mirar enrere. Per part meva, no tenc la menor intenció de tornar a escoltar El toro y la luna.
