Què és i què no és el finançament singular

Aquests dies sentireu a parlar molt de finançament. No és res nou. L’infrafinançament crònic de Catalunya és una diagnosi àmpliament compartida, i són moltes les veus que des del món polític, econòmic, social i acadèmic demanen acabar amb l’ingent dèficit fiscal que patim, de 22.000 M€ l’any. És un concepte que pot sonar tècnic, però que condiciona fortament el nostre estat del benestar i la nostra economia. 

Des del Govern de Catalunya vam presentar, fa uns mesos, una proposta de finançament just i singular per a Catalunya basada en el principi de sobirania fiscal plena. El document és públic i es pot consultar al web de la conselleria d’Economia i Hisenda. Aquests dies s’hi fa referència en molts debats, amb afirmacions diverses, algunes acurades i d’altres errònies. És per això que voldria aclarir a què ens referim quan parlem de finançament singular.

Finançament singular és sobirania fiscal plena. És tenir la clau de la caixa, ni més ni menys. La Generalitat, ara mateix, només recapta el 9% dels impostos generats a Catalunya, un percentatge inacceptable i anormalment baix si es compara amb la capacitat de recaptació que tenen territoris federals com els lands alemanys, els cantons suïssos o les províncies canadenques. El que proposem és recaptar el 100% dels tributs que generem i després fer dues transferències a l’Estat: una com a contraprestació pels serveis que aquest presta a Catalunya (defensa, representació exterior, administració de justícia, etc.) i una altra per contribuir a l’equitat o solidaritat territorial.

Finançament singular és transparència i rendiment de comptes. És saber amb exactitud quant s’ingressa i com es gasta. Sota una aparença de rigor, l’actual sistema de finançament, a més de ser injust, arbitrari i confús, també és profundament opac. 

Finançament singular és viabilitat jurídica. L’anàlisi duta a terme conclou inequívocament que el model singular de finançament és plenament compatible amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la Constitució espanyola i el dret de la Unió Europea. Per aplicar-lo només caldria incorporar el model a la Lofca i modificar dues lleis: la de finançament de les comunitats de règim comú i la de cessió de tributs a Catalunya. És, per tant, una qüestió de voluntat política.

També voldria clarificar què no és finançament singular.

Finançament singular no és participar d’una nova negociació multilateral. Des de fa 40 anys Catalunya forma part del règim de finançament comú i s’ha implicat en les sis revisions del model de finançament que hi ha hagut. Els resultats han estat sempre decebedors, mantenint la insuficiència financera crònica que patim. Si volem aconseguir resultats diferents, cal fer les coses de forma diferent, i això vol dir sortir del règim comú.

Finançament singular no és cap privilegi ni anar en contra d’altres territoris. La nostra proposta preveu una quota per a l’equitat territorial i no ha d’implicar pèrdua de recursos per a altres territoris. Sí que requereix un cert aprimament del govern central, cosa que és factible i està justificat, ja que en els darrers deu anys els seus ingressos han incrementat un 90%, mentre que els de les comunitats autònomes han crescut només un 41%. La nostra proposta respon a la voluntat de Catalunya, qui sap si compartida amb altres territoris de l’Estat, d’assumir la responsabilitat fiscal plena davant la ciutadania. A l’Estat han de poder conviure el model foral, del País Basc i Navarra, el model singular de Catalunya i el model de règim comú, depenent de les transferències de l’Estat.  

Finançament singular no és la creació d’un consorci. S’està parlant d’un consorci previst a l’Estatut, però cal tenir present que aquest instrument no s’incorporava al text aprovat pel Parlament de Catalunya el 2005. No ha calgut un consorci per articular la quota basca ni el concert navarrès, ni tampoc per donar cobertura a les particularitats tributàries de les Canàries. Tampoc existeixen consorcis en els casos internacionals mencionats. La qüestió essencial és qui té la clau de la caixa dels impostos que es paguen a Catalunya; un consorci no és més que un instrument i pot ser una cortina de fum perquè res canviï. 

Catalunya necessita assolir, d’una vegada per totes, la sobirania fiscal. Un sistema en què recaptem i gestionem el 100% dels nostres impostos i a partir del qual contribuïm a l’Estat pels serveis prestats i per un objectiu de solidaritat ben entesa. Tenim una oportunitat real i probablement històrica per fer-ho possible. Ens cal determinació, consens i intel·ligència col·lectiva. No se li pot demanar a Esquerra Republicana que renunciï a allò que sabem que necessita el nostre país. Per això, des d’aquesta responsabilitat amb Catalunya, sense sobirania fiscal no facilitarem cap investidura. Som-hi!