Però no, però sí

Vivim en una formigonera epilèptica, que converteix en mode i filosofia de vida tot d’elements contradictoris. Deu ser imposició irrevocable del turisme a partir d’un cert punt del seu desenvolupament “a la mallorquina”, que també inclou el turisme “a l’eivissenca”. Els diaris, a partir de les seves portades, cada dia ens indueixen a alegrar-nos de situacions i de fets concrets i a condemnar-los severament alhora. No voldria insistir-hi gaire perquè ja se n’ha parlat amb coneixement –és una al·lusió a l’article de Sebastià Alzamora El caló del Moro i els peixos morts–, però no vull deixar de dir que la incidència d’aquesta caleta a l’estiu illenc pot acabar sent la imatge més nítida de les nostres contradiccions.

D’una banda, ens hem de sentir alleujats per una sèrie de coses: el turisme es recupera, Mallorca encara té bocins de paradís per oferir, tenim visitants que se n’enamoren... Però les coes d’espera per accedir a la caleta emeten l’angoixa d’un país aclaparat per la recepció excessiva de turistes. Aquesta situació també es presenta a altres indrets de Mallorca, sobretot per la incapacitat de procurar plaça d’aparcament a tants d’automòbils com hi formiguegen. A pesar de tot, encara es fa promoció de l’illa i es dona espai i oxigen a iniciatives com la declaració de “pueblos más bonitos de España” –no està prohibida la cursileria–, que ara li ha tocat a Pollença.

Què vol ser aquest país? Potser no ho sap ningú, però si tens ulls, nas i orelles, t’adones que guanyen la partida els que el converteixen en una soll.

Guillem Frontera és escriptor