No hauria d’haver passat

2 min

El mal ronda pel món, d’una punta a l’altra del món. Aquesta setmana, si es confirma, s’afegiran dues víctimes més de violència masclista a una llarga llista que fa basarda. Una a Pontevedra i l’altra a Barcelona. Això no hauria d’haver passat. Aquest és precisament el missatge que va transmetre fa uns dies RowVaughn Wells, la mare de Tyre Nichols, el noi que va morir en un dels carrers de Memphis a causa de la brutal pallissa d’uns policies. En una roda de premsa, la dona, que ja no podrà tornar a abraçar el seu fill, va dir: "Això no hauria d’haver passat". Té raó. Totes aquestes morts ja siguin als carrers o dins dels domicilis són esfereïdores, però sobretot són escandaloses perquè són evitables. 

Hi ha fets que passen i no passa res, d’altres sí, perquè són irreversibles. Moltes vegades no hi ha possibilitat de desfer el que s’ha fet, de tornar enrere, i això és especialment greu quan el que està en joc és la vida. D’aquí la importància de conduir bé la pròpia llibertat, de no errar. No sabem si el futur està determinat, però el que veritablement ens condiciona és el passat. Hi hem de conviure cos a cos, amb tot el que hem fet i deixat de fer. La violència masclista, la violència policial, la violència amb tants altres adjectius deixa molts damnificats. Tot acte violent danya, en primer lloc, les víctimes i la societat, però també a qui agredeix. Qui fa mal als altres es fa mal a si mateix. Qui atempta contra els altres malmet greument la seva biografia.

Els morts ja no hi són, sempre són els que en surten més malparats, però els vius, els agressors, no en surten indemnes. Tots ells viuran lligats als errors comesos, a les conseqüències del passat. Les condemnes judicials es poden extingir amb el pas del temps; en canvi, el passat condemna per sempre. Com que és difícil viure amb aquest llast sorgeix la necessitat de trencar amb el que has viscut. Hannah Arendt en l’obra La condició humana narra com l’ésser humà, a diferència dels animals, pot actuar sobre el passat a través del perdó. El perdó, que prové dels altres, es dirigeix a la persona que ha fallat i no a la falta comesa, i serveix per desfer-se del que s’ha fet, per alliberar-se de la culpa i unir-se de nou a la societat. El perdó, que és l’antítesi de la venjança, permet donar una nova oportunitat a qui ha fallat. En una societat que sovint no dona noves oportunitats, que tendeix més a condemnar que a perdonar, a castigar que reinserir, el relat de La condició humana és més imprescindible que mai.

Hannah Arendt, que va patir de ben a prop el mal del nazisme i va haver d’aprendre a perdonar, explica que ella va viure condicionada per aquest precepte: "Prepara’t per al pitjor, espera el millor i accepta el que vingui". No es pot negar que tant la seva filosofia del perdó com aquesta màxima són una bona brúixola per navegar per la vida, però davant les morts absurdes per violència masclista o policial no ens podem resignar a acceptar el que vingui, i menys si el que ve és allò que no hauria d’haver passat.

stats