No hi aneu, encara. Quedeu-vos
Em miro les imatges de milers (milers!) d’exrefugiats sirians, emprenent el camí de retorn a casa, ara que ha caigut el règim de Bashar al-Assad. N’hi ha –i així ho expliquen els informatius– que valoren si quedar-se allà on ja fa anys que fan vida i on els seus fills han arrelat o si tornar. Però n’hi ha que ja estan de camí.
Sense paraules, penso en la precipitació de tots ells. Quines garanties tenen, quina seguretat? Sí, ha caigut Bashar-al-Assad, el que torturava dissidents i oprimia dones. Però qui els pot dir que s’han acabat la tortura i l’opressió? Que potser els torturadors del règim franquista, un cop mort el dictador, van demanar perdó i van deixar de pegar rojos? No va ser així. Ho explicaven els nostres avis, i reien quan ho explicaven, perquè sí, van pecar d’ingenus. Es van pensar que l'endemà tots els policies que violaven, pegaven i humiliaven s’haurien convertit en angelets bufadors.
Em costa molt pensar que tota aquesta cua de gent emocionada –ningú emigra per plaer– pensi que arribarà i ja no hi haurà fam, ni repressió, i tot seran flors i violes. Molts dels supervivents espanyols dels camps de concentració nazis van tornar a casa. Els esperaven a tots a la frontera. Els mateixos compatriotes se’ls miraran amb recel (“tu vas marxar, jo, no, i ara tornes com si res no hagués passat?”). Com trobaran les cases? Buides com quan les van deixar? Dempeus, com quan les van deixar? Quina corrua d’esperança inútil, de precipitació, d’un dolor que tenim por d’anticipar, que anticipem.
