No hi dono crèdit (o fons de liquiditat)
El PSOE, amb Esquerra, havia pactat de condonar, a Catalunya, una part del fons de liquiditat autonòmic, el FLA, que és una de les coses que ens tenien queixosos –em sembla que amb raó– en aquells temps en què demanàvem la independència. Es tracta de “perdonar” part d’un crèdit que l’Estat va concedir a les autonomies perquè, almenys en el cas català, no li paga els diners endarrerits que li deu. És pervers, sí.
Junts troba que aquest pacte “és una aixecada de camisa” i tornar al “cafè per a tothom”. Els del PP ja han explicat en un vídeo patètic (mai tindran la gràcia dels seus col·legues més a la dreta, escampant cagarrines) quantes escoles i quantes no sé què es podrien fer amb aquests diners “del independentismo”, com si a Catalunya, justament, no hi fessin falta escoles, i com si a les altres comunitats, com Andalusia, no se’ls condonessin, també, aquests diners. Els comuns ho troben bé, però consideren que són diners que “s’han de destinar a habitatge”. Diria que no hi dono crèdit, però potser haig de dir que no hi dono fons de liquiditat.
Són engrunes? Sens dubte. Peix al cove? Sí. Amb una diferència. Abans qui el donava, aquest peix al cove, a Convergència, era el PP. I és cafè per a tothom? Sí, i què? I es destinaran –són quatre duros– al que es consideri, no? Cap d’aquests polítics que es queixen, protesten, dictaminen i sentencien no agafen Rodalies cada dia, no estan esperant que els avisin del CAP per fer una ressonància, no tenen problema econòmic per fer els bràquets de les dents dels fills, ni les seves, ara que els ha sortit –per fi– el queixal del seny, no han de patir per escalfar la casa, no viuen en un carrer on els pixats i els vòmits els donen el bon dia, no pateixen per pagar les colònies. Segur que poden anar al teatre i a sopar dos cops al mes. A mi m’encantaria veure el món amb els seus ulls. Vull viure com ells, traient diners del caixer automàtic aliè, perquè no et ve de la comissió de quatre euros.
