No hi ha temps que torn

Té amics i coneguts que viuen a l’altre cap de món. Encara són amics els amics que fa tant de temps que no veu mai i amb els quals fa anys que no xerra? De vegades sent com una temor d’haver-los perdut en la boira de la distància. Ja no recorda a què es dediquen, llevat d’un parell. Dos eren professors d’universitat al Canadà i als EUA, un ensenyava literatura espanyola i l’altre... ja no me’n record. En Llorenç havia esdevingut terratinent a l’Argentina, ja no recorda amb quantes “cabesas de ganado”. En Joan Pere, metge, se’n va anar a viure a Suïssa. És el darrer que ha vist, però l’any passat es va morir, es va suïcidar. De vells amics morts en té uns quants. No tots eren vells, en Lluís va morir d’accident, en Josep de càncer. De vegades els confon, i aleshores fa celles fins que se li atura la sang: i els records s’obren pas.

En general, els anys i els dies ens inoculen lentament, imperceptiblement, una mena de vessa que no és fruit, tan sols, de la fluixedat creixent del cos humà, del seu creixement i la seva decadència. Això ho veureu si us moveu una mica per Ciutat, o als funerals; o quan us desplaceu fora de l’illa. La ciutat s’allunya de la vida dels seus habitants, els aïlla, els abandona, els fa mandrosos –silenciada ja l’abjecta retòrica d’una ciutat acollidora, especialment per als nins i els vells. Abans, les sortides i les tornades de fora Mallorca eren festes de renovació de l’amistat o de la simple i cordial coneixença. Ara, als avions i als vaixells no hi veis ningú conegut. Res de res, misèria.

I tanmateix, en totes les circumstàncies al·ludides, els vostres ulls recorren en panoràmica els espais més propers en cerca d’una cara que us soni –oh, si ara ella aparegués...!–, o, simplement, rostres o somriures que us recordin vagament rostres o somriures de gent oblidada. També pensau, de vegades, que potser el mateix els deu passar a aquestes persones: us mireu i sembla que us saludaran perquè elles sí, elles deuen recordar amb precisió les vostres faccions. 

Però no, tot és mentida. Ni us coneixen ni les coneixeu. Vanitat de vanitats. Com voleu que us hagin oblidat si no us han conegut mai? Senzillament, tots plegats us moriu de ganes de reingressar en un temps en què teníeu una bona colla d’amics, i parlàvem de tot, preníem una (!) copa de més i rèiem plegats. Rèiem fins a esbudellar-nos. Es tracta, secretament, de recuperar la fesomia del temps passat.