No ho diguis a ningú

Ahir, a propòsit del que els explicava sobre vins comprats a l’avançada, els parlava del celler Orto, del Montsant. Un subscriptor, Ferran Josep Lloveras, escrivia aquest comentari (a mi m’encanta llegir els comentaris): “Empar, molt bé que facis promoció dels vins catalans, però els d'Orto són un secret molt ben guardat!!! I t'ho dic jo que ja m'hi he gastat –amb gust– calerons considerables per fer-me'ls enviar a Brussel·les, on visc. Així doncs, ara que no ens veu o llegeix ningú, guardem el secret!”

M’agafo al comentari, irònic i ple de bon rotllo, que venia d’algú que té bon gust i sap molt bé el que compra, per preguntar-me, justament, per aquesta idea, que és la del conte Queremos tanto a Glenda. ¿Hem de compartir amb tothom alguna cosa que ens ha agradat molt i que no ha arribat al gran públic? Els que troben que no, consideren que si la compartim tindrà èxit, i si té èxit pujarà de preu o “morirà d’èxit”, que vol dir que es pervertirà.

En realitat ens agrada ser “dels pocs” o “dels primers” en descobrir alguna cosa relacionada amb l’art (un restaurant, un vi, un llibre, un fisioterapeuta, una pel·li, una cançó, un dissenyador de roba...). Als crítics els sol passar que quan allò que han descobert arriba “al gran públic” deixa d’agradar-los. Però jo no puc evitar pensar que hi ha coses que tothom hauria de conèixer. “No et perdis això!”, “Has anat aquí?” M’agrada que allò que és bo es democratitzi, perquè al que ho fa li vagi millor i, per tant, sigui encara més feliç. Posar nom i cara als i les que fan vi (la Sílvia Puig, la Sara Pérez, la Irene Alemany...) com n'hem posat als cuiners tan bons que tenim aquí em sembla molt important. Perquè estimes allò que coneixes.