El que no li calia ni al Barça ni a Laporta

Tots els grups crítics amb la gestió de Joan Laporta havien demanat als socis compromissaris del Barça que votessin en contra dels comptes de la temporada anterior, però la liquidació va ser aprovada. I el mateix va passar amb el pressupost d’aquest curs. De manera que Laporta va superar una mena de censura encoberta per votació interposada. 

Ara bé, ni el club ni el president estan per tirar coets. D’entrada, la més que precària situació econòmica del club sembla que no amoïna gaire a la majoria de socis. Dels 4.331 compromissaris convocats se’n van comptar 932 al moment que més gent es va connectar i els comptes van rebre l’aprovació de 452 socis. Amb aquesta participació no es pot dir que l’assemblea fos la veu de la massa social, precisament. Però no és res que no hagi passat tota la vida, perquè el futbol és un territori de sentiments on l’estabilitat institucional comença en els resultats i no els números. 

Per si de cas, Laporta va organitzar una assemblea a distància. Protegit darrere la pantalla, s’estalviava que cap intervenció a la contra pogués crear un estat d’ànim advers. No li calia. Per a un president de la seva valentia i els seus dots de convenciment, l’assemblea telemàtica era un senyal de preocupació. Però el pitjor va ser el to del seu discurs. Laporta, que va dedicar anys de la seva vida a combatre el personalisme de Núñez, va fer un discurs victimista. Considerar que la crítica del soci afebleix la institució és retornar a l’època de les adhesions unànimes, i explica la psicologia d’una presidència rodejada d’una guàrdia pretoriana, en expressió d’un exvicepresident. A Laporta no li calia una assemblea així. I al Barça encara li calia menys.