No és la llengua ni la memòria, és l’hegemonia cultural

L'EXTREMA DRETA ha deixat ben clar que té poques manies a l’hora d’apropiar-se de conceptes de l’esquerra, sempre que en tregui profit. I un dels que més èxit ha tingut entre les files dels ultres és el d’hegemonia cultural, que no és altra cosa que aconseguir que una visió del món sigui la predominant a la societat. Els representants de Vox a les Balears no en són cap excepció. De fet, han denunciat en nombroses ocasions que l’esquerra havia monopolitzat el debat de les idees i havia imposat nocions com la violència masclista, el canvi climàtic i la memòria democràtica, a més d’afavorir el català per sobre d’un castellà sumit en la marginació més absoluta.

D’aquesta manera, i arribada l’hora de la revenja, l’extrema dreta té ara el sagrat deure de desmuntar el marc mental que l’esquerra ha inoculat a la societat. La raó? Senzillament, per imposar el seu.És ara quan pot fer-ho, perquè Marga Prohens no hauria estat presidenta sense el suport de Vox i continua necessitant el vistiplau de l’extrema dreta per aprovar els pressupostos, una eina imprescindible per governar.

El primer front per guanyar aquesta batalla, que probablement no es tancarà durant tota la legislatura, és la llengua. És cabdal que la presència del català minvi a la sanitat, a l’educació, a la funció pública i als mitjans de comunicació. És a dir, que la llengua pròpia quedi exclosa de l’espai públic i relegada tant com es pugui a l’àmbit privat. No oblidem que la llengua és l’expressió de la manera de veure el món d’una societat, i perd bona part de la seva raó de ser si no ocupa un lloc rellevant a la plaça pública.

L’eliminació de les polítiques de memòria democràtica també s’emmarca dins d’aquesta lluita per l’hegemonia cultural. L’extrema dreta censura en aquest terreny que hi hagi un bàndol bo i un altre de dolent, com si parlar de víctimes i botxins fos un exercici de demagògia dels polítics progressistes i com si quatre dècades de dictadura no haguessin deixat un regueró de persones i famílies sacrificades, que a més han de carregar amb la llosa de l’oblit. Si s’ha d’imposar una visió parcial de la història, és necessari que l’altra cara de la moneda continuï amagada en la foscor, que no es remoguin els símbols, que els monuments a la infàmia quedin on sempre han estat. Si tots ens quedam quiets, si no volem passar comptes amb el passat, la pudor no pujarà més a la superfície i res no alterarà aquesta falsa reconciliació que forma part del tarannà de l’extrema dreta. Quina altra manera hi hauria, sinó, de conservar els privilegis dels vencedors?

Un recordatori: el teòric marxista italià Antonio Gramsci va ser qui va desenvolupar el concepte d’hegemonia cultural. No sé si hauria pogut imaginar la batalla que es desenvolupa actualment a Europa per imposar creences, explicacions i valors morals. Després de tants anys de plàcida hegemonia cultural capitalista, el totalitarisme feixista torna a reclamar el seu espai.