Que no estem tan malament


La notícia del dia hauria de ser que Catalunya ha assolit la xifra d’atur més baixa dels últims setze anys, que ha quedat per sota del 8%; concretament, al 7,8%. Si ho combinem amb les previsions de creixement d’Espanya per a aquest 2025, que estan clarament per sobre de la mitjana dels països desenvolupats, queda clar que milers de treballadors i empresaris han hagut de recórrer un camí llarg i dolorós fins a sortir d’aquelles xifres catastròfiques del 23% d’atur del 2013. Aleshores, els meus veïns americans em preguntaven si amb aturs com aquells al meu país la gent anava pel carrer trencant els vidres dels aparadors per poder subsistir. Per descomptat, sota les xifres macro hi ha la vida de la gent, que fa curt amb el seu poder adquisitiu, sobretot quan es tracta de llogar o comprar un pis, però ara les perspectives són bones, i caldria que la política en prengués nota, aprofités el vent de cua i no visqués tancada en la seva complicada lògica d’interessos de partit, que fa, per exemple, que no es vegin pressupostos a l’horitzó aquest any ni a Espanya, ni a Catalunya ni a Barcelona.
L’episodi del decret òmnibus, que s'ha saldat aquest dimarts amb un èxit de Junts, respon a una trama política laberíntica. El govern de Sánchez no va ser capaç de calcular els costos que té governar com si pogués donar per descomptada la majoria al Congrés i ha passat la setmana del lloro, el consell de ministres va anar tard per esperar l’acord i Sánchez en persona va sortir a fer veure que era un èxit del seu govern quan en realitat era un pols que havia perdut davant Puigdemont. Es debatrà una moció de confiança. ¿Calia haver estressat la gent? ¿Podem aprofitar que no estem tan malament?