Ser o no ser mare: aquesta no és la qüestió

BarcelonaFa pocs mesos que tinc 40 anys, l’edat a partir de la qual, si vols ser mare, seràs una mare que ja va tard en tot. Una mare que patirà un embaràs de risc, que no tindrà energia per fer-se càrrec del nadó, una mare que semblarà una àvia quan la criatura sigui adolescent, si és que no et mors abans perquè ja formes part dels grups de risc de bona part de les malalties amb més prevalença al primer món i, és clar, podries deixar un menor desemparat massa prematurament. Sense conèixer pràcticament res de tu, ja hi ha qui sap que has fet, com a mínim, fins ara una cosa malament a la vida: no tenir fills.

Els entorns, sovint sense maldat, ja es preocupen d’alertar-nos dels imponderables amb què ens podem trobar les dones madures que mai no hem estat mares. La natura ens ha proveït d’un sistema reproductiu perible i la societat, del llast de sentir-nos com un electrodomèstic amb obsolescència programada. I, amb aquests antecedents, no costava d’endevinar que la pressió biològica i la social acabarien confluint al tram final de la meva vida fèrtil. I que aquesta tensió desembocaria en pal·liatius com ara la congelació d’òvuls fa uns anys, sense cap instint de procreació, sense cap pla premeditat, només per guanyar temps, per alleugerir la pressió.

Se't cova l'arròs

Als 40 anys ja en fa deu que sento dir que se’m cova l’arròs, que criar fills implica una quantitat de renúncies important, però que compensa. Que quan aquell ésser et somriu, et passa la mala llet. Que a què esperes, tu, que tens parella estable. Que si t’ho penses gaire, no ho faràs mai. Paradoxalment, també fa anys que em reprenen amb pixades fora de test del calibre de "tu sí que ets llesta: mentre tothom cria nens, tu viatges, vas a festes i vius com una reina", com si fos la cigala egòlatra i hedonista del conte que jau al sol mentre hordes de formigues abnegades fan créixer contra vent i marea les formiguetes del demà. El missatge subjacent és demolidor: elles sí que ho fan bé, no com tu.

Que atrevida que és la ignorància: de debò algú pot pensar que, després de 25 anys de vida fèrtil, des de la primera regla fins que una dona bufa les espelmes dels 40 no ha pensat mai en l'opció de ser mare? Certament, jo no sé què és ser mare, però tampoc sé què és no ser-ho despreocupadament, sense la possibilitat -almenys biològica- de tenir fills sobrevolant-me perpètuament. I aquest és un missatge adreçat tant als jutges que han determinat que he decidit no tenir fills com als fiscals que impugnen que encara no m’hi hagi posat: si mai no he donat a conèixer les meves intencions és perquè són decisions que transcendeixen el fet reproductiu, perquè toquen esferes tan sensibles com la personal, l’emocional, l’econòmica o la professional, perquè impliquen terceres persones i perquè, sovint, comporten més dolor del que estem disposades a socialitzar. La súplica és senzilla: respecte, empatia i prudència.